Al garatge o fins i tot a un local on gairabé no hi ha llum, amb amics, una guitarra, un baix, uns acords, els cabells llargs per què tant se val l’aspecte, quan només importa la música. El “hey babe, take a walk on the wild side” o com dirien d’altres “Maneres de vivir”. El rock. En Rosendo Mercado Ruiz porta des dels 20 anys sobre l’escenari. 19 àlbums -16 en solitari i 3 amb Leño-. Un mite del rock. Però tot té final. I Rosendo posava fi a una carrera de 45 anys a Barcelona a un concert per partida doble, dissabte i diumenge.
Els desembres a Barcelona són freds. I un diumenge just abans de festes, o bé vols dormir i oblidar tots els dinars que tens durant els pròxims dies o, com van fer milers de persones el passat cap de setmana, pujar al Sant Jordi Club i gaudir de l’últim concert de la gira d’acomiadament d’un mite del rock: Rosendo.
El concert anava després del del seu fill, Rodrigo Mercado, que no podia faltar a l’última gira del seu pare. Una barreja de reggae, hip hop i rock que va fer moure el cap a més d’un assistent. Però la màgia va començar passades les nou, cap a un quart de deu, quan el Sant Jordi Club va quedar en silenci per donar la benvinguda a la llegenda.
Cabells llargs, ‘chupas’ de cuir, pitillos negres i jaquetes texanes plenes de pegats d’altres grups de heavy-rock. Hi ha dues classes de persones als concerts i res té a veure amb l’edat, i mostra d’això són els seguidors que van anar a gaudir de l’últim concert de Rosendo. Per un costat trobem aquells que o bé fan cua de tres hores per poder estar a primera fila o bé, tot i haver arribat quasi els últims, es van aproximant poc a poc entre l’enrrenou e la gent. I per l’altre, hi ha aquella gent que es queda pel costat o al final de tot, on es pot gaudir i, com el passat diumenge, respiar, ja que el Sant Jordi Club estava ple de bat a bat.
Al concert hi va haver temps per tot: temes més antics i de més nous, fins i tot hi va haver espai pel mític grup del que en Rosendo hi havia format part: Leño. Dues hores de temes que porten escoltant dues generacions -i els més petits inclosos, just davant meu una nena d’uns cinc anys ballava davant de la seva mare ‘Maneras de vivir’ mentre entonava algun paràgraf-.
‘Esta es la prima Elena’, ‘El ganador’, també va entrar a la llista la seva versió rockera de ‘No dudaría’. Del 88 al 2017, sense diferències, tothom les coneixia al peu de lletra. Un Rosendo emocionat i sincer sobre l’escenari, donava les gràcies per acompanyar-lo durant tot aquest temps. ‘Soy’, ‘Amaina tempestad’, ‘Mala vida’. Tota una vida com a compositor reflectida a un parell de nits on els seus ‘fidels’ van deixar-se els pulmons catant ‘Pan de higo’, ‘No son gigantes’, ‘Masculino singular’ i aquell mític ‘El tren’ de Leño. La maduresa i la crítica a les seves lletres, els acords i l’instrumental impecable, junt amb la seva veu, rasgada, potent, que arribaba a tot racó del recinte l’han portat a ser un dels grans del rock al l’estat. Una nit màgica. “El destino ha querido que acabe aquí, os voy a echar de menos, volveremos a vernos, o no.” El zenit del cocert, arribaba amb ‘Flojos de pantalón’ i aquell tema que sona a tota festa major: ‘Maneras de vivir’. Un concert real, com ell, carregat d’emoció i sobretot molt rock que va reafirmar allò que ja ha demostrat durant 45 anys: Rosendo és una llegenda.