Sota uns llums de neó, una antiga barra de fusta presideix l'escenari. A l'esquerra, una màquina escurabutxaques; a la dreta, una diana vella penjada de la paret. Un cambrer neteja amb desgana la barra, contribuint a donar una imatge de decadència a l'estampa. Estem en un bar mig desèrtic, d'aquells que esperen que algun client entri i segui a la barra tot desfogant les seves penes amb el cambrer.
Rulo és el primer d'aparèixer en escena. Ho fa des de la platea, carregant una funda de guitarra amb la mà dreta. Sense presses. S'asseu al tamboret que ocupa la part central del bar, treu la guitarra i comença a entonar els versos de la cançó que dona nom a la nova gira. "Tú me das calor, yo te doy que hacer / Y al final todo sale bien / Es amor a lo bestia de diez a seis / Y la guerra de dos a diez / En objetos perdidos te encontré / Y acabé perdido yo también".
Ja superada la gira de presentació de El doble de tu mitad (Warner Music, 2017), l'exlíder de La Fuga retorna als teatres i auditoris per rebuscar entre les cares B i oferir un espectacle intimista i de proximitat. No és un format estrany. Ja fa anys que el càntabra se sent còmode enfrontant-se als patis de butaques i ha trobat la tecla exacta per oferir al públic un concert emotiu que li permeti prendre's llicències impensables en el format elèctric més habitual.
Un obligat 'Bona nit, Barcelona' ens dona la benvinguda després d'un inici marcat per les composicions de l'últim treball. La resta de la banda ja és a l'escenari i comencen un extens recorregut per tota la seva trajectòria amb la celebrada "Como Venecia sin agua". "Barcelona sin sus Ramblas y Reinosa sin ti", canta enmig d'una forta cridòria.
Amb "Divididos" arriba l'única picada d'ullet a l'actualitat. "Que pena estar tan divididos", deixa anar després de reivindicar l'actualitat d'aquesta cançó que "desearía no haber escrito nunca". El format permet sincerar-se davant del públic per reconèixer la seva coneguda debilitat pel romanticisme. "Soy un puto romántico, lo confieso", deixa anar per presentar "Noviembre".
"Mi cenicienta" el deixa sol a un piano instal·lat a un racó de l'escenari, mentre els músics s'ho miren des de la penombra de la barra. Un moment de delicadesa que continua amb una versió acústica de "Buscando el mar" cantada gairebé a cau d'orella i amb l'únic acompanyament d'unes percussions improvisades i un acordió.
"Que os creíais, que esto iban a ser dos horas de acústico?". De sobte, el format ha canviat. Una bola de discoteca apareix al sostre i aquell bar lúgubre es converteix en una discoteca a altes hores de la matinada. Bases electròniques, llums de colors, guitarres elèctriques i ulleres de sol roses per sorprendre amb "Fauna rara". La combinació d'intimitat i explosions rockeres sorgeix efecte en una Barts cada vegada més entregada.
Amb el públic en estat d'eufòria, deixa anar l'única llicència a la seva vida passada amb "Buscando en la basura" i "Por verte sonreir". El concert comença a arribar al final amb un nou moment d'intimitat. Emoció continguda amb la duresa de "La reina del barrio" i la melancolia de "Heridas de rock'n'roll" i tornem a l'eufòria amb el single del seu darrer disc abans d'un final tant previsible com obligat. "Me voy cantando el vals del adiós", va repetint mentre el cambrer fa fora els músics d'un a un abans d'abaixar els ploms i deixar l'escenari en la foscor.