Santi Balmes, Clara Segura i Fluren Ferrer

"Si en Santi Balmes, la Clara Segura i en Fluren Ferrer se atraen, que se unan entre ellas y a brillar ¡Que son dos sílabas!" El Poeta Halley dixit (o no deia així ben bé?).

Essent testimoni de l’actuació que ahir ens van brindar en l’espectacle inaugural del Festival (a)phònica de Banyoles, tan de bo acabin esdevenint dues síl·labes d’aquelles que s’estiren i s’allarguen com si no entenguessin de finituds ni límits.

No importa si ets una fan incondicional de Love o Lesbian o un cronista desinformat que aterra sense masses prèvies ni registres en la grada de l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles. Cap coneixement o experiència precedent resulta rellevant a l’hora de sentit i palpar la comoditat i l’entesa entre aquests tres artistes sobre un escenari proper i senzill, decorat amb poc més que uns patins evocadors d’històries d’amor adolescent.

No cal que sàpigues qui és Santi Balmes per quedar-te enredat entre els seus poemes i les seves cançons, entendrit pel lligam amb el que t’enllaça a través d’històries íntimes i personals, a la vegada que et transporta a un món que entrebarreja una visió ácida sobre la realitat més mundana amb la construcció de paisatges onírics.

És igual si de sobte descobreixes a la Clara Segura. Al primer fonema que escoltis recitat, entendràs la magnitud del que t’espera. Notaràs com la forma esdevé contingut. Descobriràs que hi ha veus, que hi ha interpretacions, que et farien remoure de cap a peus llegint les instruccions d’una cafetera.

I si tampoc coneixies en Fluren Ferrer, al llarg de l’espectacle t’adonaràs del valor d’aquells qui són capaços d’entrelligar i amalgamar totes aquestes expressions de formes i continguts per tal que tot prengui una dimensió més enllà.

Què importa si els artistes s’apleguen per recitar les línies de Canción de Bruma (Principal de los Libros, 2017) o per cantar alguns dels temes arxiconeguts de Love of Lesbian com "Allí dónde solíamos gritar" o "El Poeta Halley". O si entremig de la delirant "Marlene" decideixen convidar a Phil Collins a la festa. O si en un impuls de darrera hora s’arrenquen empesos pel públic a cantar un últim bis cavalcant sobre "Belice".

Quan aplegues en un escenari un grup d’artistes amb aquesta afinitat i aquesta màgia, no queda més que deixar que facin i desfacin. Qui sap si demà tornaran a dibuixar-nos aquesta "España, dulce ratonera" o "la patinadora" de la infància ja llunyana. Facin el que facin, brillaran.