Sopa de Cabra

Queden pocs minuts per l'hora marcada i La Mirona ja presenta un ple absolut. El cartell d'entrades exhaurides es va penjar ja fa dies i el públic espera ansiós el preuat 'Bona nit malparits!'. Gerard Quintana no ens fa esperar gaire. Mentre comença a entonar els primers versos de "Cardiaco y acabado" faig un cop d'ull ràpid al meu voltant. Dec ser l'únic que no els va veure mai en directe abans del retorn l'any 2011.

Si en els últims anys, Sopa de Cabra han dut sempre associat un marcat component nostàlgic, avui aquesta nostàlgia es fa encara més present. Se celebren trenta anys de la maqueta i la banda ha volgut rememorar-ho emprenent un viatge en el temps i tornant a aquell ja llunyà 1988, quan el rock català tot just estava a les beceroles i encara ningú havia pronunciat això de 'Bona nit malparits' -que es va introduir a l'imaginari del grup un parell d'anys després, arrel del Ben endins-.

La banda comença a resseguir fidelment les cançons d'aquella maqueta i "El boig de la ciutat" ens demostra perquè aquell grup d'amics de seguida es van convertir en una de les bandes més populars del país. Ens endinsem entre cançons potser per alguns ja oblidades i d'altres gairebé inèdites en directe. "L'estació de França" torna a sonar després d'anys d'absència en concerts i ens retrobem amb altres antigues perles com "Bloquejats", "On ets?" o "Passaran uns anys".

I, aquí al mig, l'esperit de Ninyin ens posseeix, tot observant des de la sala petita -des d'aquesta nit batejada oficialment amb el seu nom- com "Ninyin's Mine" segueix sent un valor segur tants anys després. Descàrrega rockera que en contraposició amb la intimista "Passaran uns anys" ens evidencia la diversitat de referents en l'etapa primerenca dels Sopa. Una diversitat encara més explotada poc després amb el reggae "Fussing & Fighting".

A ritme de reggae, el viatge a l'any 88 arriba al final i la màquina del temps posa la marxa ràpida per dur-nos a través dels següents trenta anys, amb parades als principals punts d'interès. Sonen els clàssics i la sala esclata, però els aplaudiments també es fan sentir amb força quan Quintana anuncia "Sense treva", possiblement el seu major èxit de l'etapa post-retorn.

Per un moment no puc evitar pensar que l'energia de la banda en directe ja no és la mateixa que l'any 2011 i que, potser, un plus rocker -com, per exemple, el que al seu dia hi aportava Xarim Aresté- ajudaria a donar força als concerts fora de teatres i auditoris. A còpia de hit, però, ens mantenen connectats, fidels i atents a unes tornades que tots hem corejat en un moment o altre de les nostres vides.

Sonen "Seguirem somiant", "El far del sud", "Si et quedes amb mi", "Els teus somnis" i un llarg reguitzell de grans èxits que acaben amb "Camins". Què més podem demanar? Bé, sí, potser "El carrer dels torrats", o "Instants del temps", o qualsevol dels altres himnes que donarien per un segon concert. Però només queda temps pels bisos i ens hem de conformar amb quatre cançons extra: "Cercles", "Podré tornar enrere", "Mai trobaràs" i, evidentment, "L'Empordà".

Ara sí, final. Els músics s'agrupen davant l'escenari i, per megafonia, comença a sonar "Llença't" creant una curiosa estampa final, amb Sopa de Cabra saludant i una multitud acomiadant-los tot cantant el gran èxit de Lax'n'Busto.