Telecogresca

Quan vas a un festival, el llenguatge adquireix nous significats. Per exemple, quan sents Oques Grasses cantant versos com “Ets un aspersor" o "Escopinya” i a la vegada veus milers de joves saltant com si no hi hagués demà. La música ressignifica les paraules i els membres d’Oques Grasses són uns mags de la semàntica. Les cançons del seu nou disc Fans del sol (Halley Records, 2019) envien un missatge crític, però alhora alegre. I així ho van saber transmetre a la Telecogresca.

Quan vas a un festival, les distàncies interpersonals amb les quals ens sentim còmodes canvien. És inevitable xocar amb el públic que salta a cada cançó. I és que la pressió física que notes durant els concerts serveix de termòmetre per mesurar la capacitat de convocatòria de cada grup. Els primers a tocar en la 41a edició del festival van ser Kronikal. Com que actuaven al principi, hi havia menys persones, però aquest fet permetia respirar mentre es gaudia del soul del seu concert.

Quan vas a un festival, confirmes que tot acte pot ser polític. I que la música té un gran poder de denúncia. Pupil·les en són un gran exemple. Les dues músiques reivindiquen amb els drets de les dones amb el seu rap feminista: “Són les oblidades, les silenciades, anònimes, les que no són escoltades, són a les que callen les veus, són les quotidianes que ningú veu”, diu la tornada de “Les silenciades”, l’última cançó que van tocar.

Auxili tampoc s’escapa de les lletres polítiques: “Hui la liem, nosaltres desfilem, la barca recuperem. Hui tornem a celebrar a contracorrent”, va ser un dels versos més cridats, cantats i ballats del grup. També Zoo va enviar missatges polítics durant el concert, que el públic celebrava amb lemes de “Presos polítics, llibertat”. Les banderes tampoc van faltar en aquest festival. Enmig de les llanternes verdes que el públic creava amb els gots i el flaix del mòbil, un pilar desplegava la bandera andalusa. Durant la nit, també es van veure diverses estelades.

Quan vas a un festival, t’adones que les normes socials canvien. Que el llenguatge adquireix nous significats, que les distàncies interpersonals canvien i que res s’escapa de la política. També confirmes que els lavabos no sempre són espais tancats o que els diners poden ser de plàstic i canviar el seu valor. Que t’és més fàcil conèixer gent o posar-te a xerrar amb persones desconegudes.

Quan vas a un festival et planteges un seguit de preguntes, sovint musicals, però poques vegades reflexiones sobre com ha sorgit. Tampoc penses prou en quines persones hi treballen, si hi ha paritat de gènere, o bé on van parar els diners de la teva entrada. Segons el festival, les respostes et convenceran més o menys. En el cas de la Telecogresca, sonen bastant bé. I és que és una associació sense ànim de lucre, majoritàriament formada per estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona (ETSETB).

Cap al final de la transició democràtica, un grup d’estudiants de l’ETSETB decidia organitzar una festa anomenada Telecogresca. Tenia un format petit i es va fer a la mateixa escola de Telecomunicacions. Era el 1978. Quaranta-un anys més tard, per la Telecogresca han passat els màxims referents musicals del mestissatge català. Aquest any, com sempre, no han faltat. I el jovent ho sap, per això tampoc falta.