Tobias Meinhart ft. Kurt Rosenwinkel

Tres alemanys i un americà -que viu a Alemanya- entren a un bar disposats a fer soroll. Podria ser l’inici d’un acudit, com remarca el personal del Jamboree, però és un concert del saxofonista de primer nivell Tobias Meinhart, en format quintet i acompanyat Kurt Rosenwinkel, tità de la guitarra jazzística, per a presentar Berlin Streets, el seu darrer àlbum. Els acords i ritmes inicials es veuen travessats per les melodies a contratemps del saxo de Meinhart i la guitarra de Rosenwinkel com ho faria un ganivet ben esmolat amb mantega.

L’arc iris de colors de l’escenari no arriba més enllà de les parpelles dels solistes, completament immersos dins els seus oceans tonals personals, sense necessitar obrir els ulls per portar les seves figures i modulacions cap a bon port. Durant el solo del pianista Ludwing Hornung, els ulls joves de Meinhart observen i analitzen l’atenció del públic.

Amb melodies que recorden aquell ‘The Next Step’, Meinhart se separa prou de l’estil exhibit per Mark Turner amb fraseigs molt oberts i notes llargues flotant al descans entre compassos. Tons càlids escalfen la sala a ‘Serenity’, l’estandard de Joe Henderson, i el meu peu comença a enrampar-se, de tanta energia amb la què conto els temps.

De la mateixa manera en què ho fem des del públic, els solistes que no toquen assisteixen i realitzen moviments de cap diversos per validar i celebrar cada moment dels solos dels seus companys. Diuen que cantar el teu solo, o cantussejar-lo, és útil al món del jazz. És el cas del contrabaixista Tom Berkman, que complementa cada atac dels dits amb un atac dels llavis.

‘Mount Meru’, el següent tema, realment transmet la sensació de solitud i d’estar perdut a una muntanya de l’Himalaya amb moviments harmònics lents entre semitons i una melodia que sembla desorientada o perduda, en part gràcies a l’ús del delay. Rosenwinkel comença el seu comentari del tema amb un inusual raspatge vertical de les cordes a nivell de màstil, sense digitar amb la mà esquerra, abans de delectar-nos amb un altre dels seus periples plens de tríades en ferotge successió.

La progressió d’acords a la darrera part de la melodia recorda a ‘K7 Dreams’, tema de VOX, el nou disc del jove guitarrista i multi-instrumentalista Pedro Martins, amic de Rosenwinkel i produït per la seva nova discogràfica Heartcore Records, nascuda amb el seu disc de 2017 Caipi.

Cadascú té els seus tics diferents a l’hora d’improvisar, com si fossin trets de la personalitat. És el cas dels moviments erràtics del bateria Mathias Ruppning, els posats extranys de Tobias Meinhart o el violent pestanyeig de Kurt Rosenwinkel, que gairebé sembla encaixar a cop per nota. El guitarrista alemany pateix inicialment durant una secció 100% solo, finalment podent encaixar les melodies menors harmòniques amb acords i tríades que l’hi permeten tancar la nit amb elegància.

Després de llançar algunes pues i donar les gràcies, el guitarrista alemany es troba amb un fan que l’hi demana firmar un estrany vinil d’East Cost Love Affaire, l’icònic disc que el trío del guitarrista alemany va produïr a Barcelona el 1996, després d’anys de viure a la ciutat. Així doncs, tornem a l’escalfor de La Rambla amb la sensació d’haver viscut una experiència única, ja què els intercanvis i frases que vam sentir entre les parets del Jamboree no tornaran a repetir-se a cap altre concert ni gravació. Aquesta és la màgia del jazz en directe.