La sala de l’Auditori Fòrum és majestuosa, però també immensa i freda, en el primer cap de setmana d’abric de la tardor. La imminent victòria del candidat d’extrema dreta Jaïr Bolsonaro plana a l’ambient. Els ànims dels assistents són altament susceptibles d’estar afectats, el mateix diumenge que se celebra la segona volta de les presidencials al Brasil, terra d’origen de bona part del públic. Si l’audiència no està especialment receptiva o els músics no aconsegueixen salvar les distàncies, la connexió musical pot perdre’s en l’amplitud i no arribar a fer vibrar la intimitat, timpans endins. Però es noten les ganes d’escoltar –i sentir– dels assistents. Per primer cop de gira, el reconegut trio de música popular brasilera Tribalistas desembarca a Catalunya, en el marc de la 50a edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
S’obre el teló que amagava l’escenari i la primera ovació ja esclata. I és que, des del primer moment que Marisa Monte, Arnaldo Antunes i Carlinhos Brown apareixen –a cop de percussió i ritme lumínic–, es fa evident la popularitat d’aquesta unió musical nascuda l’any 2002 amb el seu primer disc homònim, que el passat 2017 va decidir tornar a gravar un treball conjunt. Amb la seva barreja de samba, pop, bossa nova i tocs funks, aquesta formació va sobrepassar la frontera dels amants de la música brasilera, venent milions de còpies al Brasil i arreu del món i recollint 5 Grammys de música llatina el 2003.
“Tribalismo” és el tema escollit per encetar la nit, presentació i declaració d’intencions alhora: “Os tribalistas já não querem ter razão, não querem ter certesa, não querem ter juízo nem religião...”. Marisa Monte centra l’escenari amb la seva veu de mezzosoprano i la seva presència seductora, guitarra en mà i coronada per un tocat enlluernador. A la seva esquerra des de la perspectiva del públic, el també poeta i artista visual Antunes ja avança els moviments excèntrics que el caracteritzen, davant el micròfon que espera els seus versos. A la dreta, Carlinhos no pot estar-se quiet, emmarcat pel seu repertori de timbals i tota mena d’instruments de percussió –maraques, chocalhos, pals de pluja, panderetes, cascavells, castanyoles, plats– amb què es disposa a jugar.
“¡Buenas noches a esta mega tribu que está aquí!”. Tots tres vesteixen a tot color i estampat, sobreposant diferents teixits, capes i casaques en moviment. Tots tres somriuen i volen engrescar, i ja amb la segona cançó aconsegueixen que un mar de braços alçats es mogui d’esquerra a dreta al ritme de “Carnavália”. “Somos um só, um só, 1,2,3, somos muitos, quando juntos, somos um só, um só...” Els missatges de respecte, unitat i fraternitat travessen gran part dels temes de la formació, amb un to celebrador i alegre que combina experimentació i progressió amb ritmes més mainstreams. Tampoc hi falta la denúncia de les injustícies, com el dolorós viatge a què et transporta “Diáspora”, dedicada a les persones migrants i refugiades. Intercalades, les melancòliques cançons de Monte com “Vilarejo” i “Infinito particular”, aporten el toc més somniador i delicat a la nit, complementat amb la reflexió d’Antunes i la distensió de Brown, que no deixa d’interactuar amb l’audiència: “¡Si estan contentos en el medio griten!”
A gairebé cada pausa, crits espontanis, plens de ràbia i impotència contra el candidat militarista trenquen –“Elle não! Elle não!”– el silenci, mentre l’escrutini, en curs, sembla confirmar els pitjors pronòstics. Però la música continua. A mesura que el concert va avançant, el públic, majoritàriament de mitjana edat, ja ha perdut les vergonyes i s’ha permès viure la música amb el cos, seduït per la samba i la seva dolça derivada bossa-nova. Ja dempeus, el suau balanceig de malucs i espatlles s’estén, creant una catifa de passets curts i braços relaxats que converteix les ordenades butaques de l’Auditori en sorra, ones i vent.
El nivell de sucre en sang ha anat augmentat, arribant a nivells que podrien haver estat perillosos amb “Amor, i love you” o “Já sei namorar”, però el públic s’hi ha entregat amb deler. Per tancar el cercle, el trio s’acomiada fent un bis del mateix “Tribalismo” que havia començat la vetllada, posant fi així a dues hores i mitja d’alegria, humanitat, records i saudade. Dues hores i mitja de performance musical d’alta qualitat, coordinada i executada a la perfecció, però amb la mateixa setlist interpretada a la resta de la gira i poc marge per a la espontaneïtat que caracteritza el jazz.
Ja fora de l’Auditori, a la sortida, un grup d’amics que conserva encara l’optimisme absorbit durant el concert enregistra una nota de veu, taral·lejant la tornada d’un dels èxits de Tribalistas i cridant un darrer “Elle não!” abans d’aixecar el dit de la pantalla.