Txarango

Una nit d’abril de 2012, Txarango presentava el seu primer disc a una Sala Apolo plena fins la bandera. Amb tan sols un any de vida i pocs dies després de treure el seu primer treball discogràfic, el grup del Ripollès vivia la seva primera nit històrica: “Va ser la primera vegada que la gent va cantar les nostres cançons de principi a final”. Aquest dimecres, més de sis anys després i amb un trajecte d’èxits més que consolidats, Txarango tornava per primera vegada on tot havia començat. L’Apolo de Barcelona havia penjat el cartell d’entrades exhaurides poc després d’anunciar el concert i es preparava per una nit intensa.

Per obrir la festa, Doctor Krápula arribava des de Colòmbia per actuar per primera vegada a Barcelona. Poc després que Txarango visités terres colombianes per fer-los de taloners, els de Bogotá els tornen la visita en aquest inici d’estiu i es convertiran durant unes setmanes en els companys de viatge del grup liderat per Alguer Miquel. D’aquesta manera, Doctor Krápula complia el seu gran somni: “Cuando empezamos, hace 20 años, un empresario nos dijo que actuaríamos en Barcelona. Al fin lo hemos conseguido, y lo hemos hecho sin empresario”. 

“La fuerza del amor”, “Amanece” o “El pibe de mi barrio” sonaven a una sala que s’anava omplint mentre Mario Muñoz “el Subcantante” animava el públic, que responia amb aplaudiments i seguint les coreografies del cantant. Che Sudaka també serien protagonistes de la nit col·laborant primer amb els colombians i més endavant amb Txarango. Després d’una hora del concert, Doctor Krápula s’acomiadaven agraint als amfitrions i l’Apolo s’omplia a l’espera de Txarango.

Amb una puntualitat envejable, el grup del Ripollès sortia a l’escenari i la sala es convertia en una olla a pressió que ben aviat demostraria que es tractava d’un concert important. Amb una mitjana d’edat més gran de l’habitual, el públic corejava les cançons des de l’inici i l’Apolo ressonava amb “Resiste y grita”, dedicada a les persones que fugen de casa seva coincidint amb el dia internacional dels refugiats. Més endavant, Alguer Miquel recordava amb tristesa la situació que està vivint el Sàhara i demanava solidaritat amb “un poble de respecte i de llum”.

En els sis anys que han passat des d’aquella nit de presentació a l’Apolo, Txarango ha crescut a tots els nivells. Sap guanyar-se el públic en cada concert i domina l’escenari com ningú més. Prova d’aquesta grandesa del grup i de la màgia que l’acompanya és el que va viure aquest dimecres a Barcelona. Problemes tècnics en l’espai van provocar que els micròfons s’apaguessin reiteradament durant el concert, però la solució va afegir encara més màgia a la nit. Quan s’apagaven a mig discurs, el grup aprofitava per repartir aigües al públic, fer-se fotos sobre l’escenari o, fins i tot, seguir sense megafonia. I quan fallava a mitja cançó, era el públic qui prenia el protagonisme i seguia cantant les cançons a ple pulmó.

Alguer Miquel i companyia van baixar de l’escenari per cantar “Quan tot s’enlaire” enmig del públic, però els micròfons van fallar a mitja cançó. Amb els membres del grup al centre de la pista i el públic entregat, la cançó no es va aturar i va continuar amb la música -la megafonia de la qual va aguantar- i la veu de les 1.300 goles que omplien l’Apolo. La mateixa situació es va viure en la cançó de comiat quan, en ple “Compta amb mi”, va ser el públic qui va haver de cantar la cançó, provocant moments de pell de gallina a la sala.

Txarango es va sobreposar a la calor asfixiant de la sala i als problemes tècnics reiterats per oferir un dels seus concerts més memorables i demostrar que, sis anys més tard de la primera presentació de disc, s’han consolidat com el grup del moment a Catalunya. I com aquell 18 d’abril de 2012, Marcel Lázara -excantant del grup que va plegar ara fa dos anys i mig- també era present a la Sala Apolo, però en aquesta ocasió com a espectador del concert i sense pujar a l’escenari.