Vieux Farka Touré i Anna Ferrer

Molta gent sap que la gran majoria d'estils musicals que avui dia escoltem són derivats del blues. Però si el que busquem són les seves arrels, cal que ens desplacem a l'Àfrica Occidental, on es gestà aquest mal·leable gènere.

El passat divendres a la nit, acollit per la trentena edició del Festival Altaveu, Vieux Farka Touré va portar a la sala Cal Ninyo de Sant Boi una mostra molt pura d'aquesta música originadora. Ho va fer amb la seva guitarra i la música tradicional de Mali, el seu país d'origen.

Com en Farka Touré, l'Anna Ferrer ens va apropar també el folklore de la seva terra: Menorca, illa que s'estima i cuida amb una indiscutible passió. Presentava el seu àlbum Tel·lúria, on busca reflectir l'essència de Menorca. I tant va procurar aquest fet que, per tal d'impregnar el disc encara més del seu esperit mediterrani, l'enregistrà en una casa de camp menorquina, com ella explicava al públic.

La cantant va venir acompanyada dels quatre excel·lents músics que participaren en la gravació d'aquest àlbum: Mario Mas, guitarra espanyola, llaüt i guitarra elèctrica; Guillem Aguilar, baix i mandola; Miquel Àngel Cordero, contrabaix; Dídac Ruiz, n'goni i percussions. Tots ells van pujar a l'escenari un per un afegint instruments a la cançó "I voltes", que donava inici a la vetllada.

Tot acabant aquesta introducció, l'Anna Ferrer va demanar el seu "tesito"; una ampolla de te de la qual va fer ús durant tot el concert. Aquest és un exemple de la confiança amb la qual va pujar a l'escenari (descalça), on es va mostrar càlida i somrient, guanyant-s'hi la simpatia dels espectadors des del primer moment.

A continuació van interpretar "Càlida humitat", que començava amb un contrabaix exquisit que no necessitava res més. Però, de cop i volta, l'escenari va esclatar amb els músics fent tots plegats una exhibició de llurs habilitats compositives.

L'agrupació fusiona perfectament diferents estils, com ara el flamenc, el jazz i d'altres músiques folklòriques presents al Mediterrani i, per descomptat, la d'origen menorquí. Això va sorprendre a tots aquells qui no s'esperaven allò que anaven a veure. A la zona de butaques s'esbossaven els somriures i les ganyotes de satisfacció d'algunes persones, que, més tard, a la pausa, ompliren el vestíbul d'un munt de felicitacions i agraïments dirigits al grup.

La sala Cal Ninyo de Sant Boi no és gaire gran, però està ben preparada per acollir grans artistes. En aquest petit espai, la veu de l'Anna Ferrer ressonava pertot amb una quantitat d'eco que semblava que escapés pel sostre.

Entre cançó i cançó, la cantant es dirigia al públic per explicar alguna curiositat sobre la gravació de l'àlbum, o bé per llençar algun missatge sobre la importància de la preservació dels indrets, en especial Menorca. Com ella mateixa digué, "qui estima no destrueix".

Per acabar la seva actuació, l'artista va fer corejar a tres veus a tota la sala la cançó "Tot acaba i tot comença". I com havia promès, va interpretar encara dues cançons més: una en estreta intimitat, de la mà del contrabaixista, i una altra a tall de comiat amb tota la banda.

Després d'una petita pausa, en què es van vendre bastants CD's de "Tel·lúria", Vieux Farka Touré va començar a tocar la seva guitarra, tot sol a l'escenari i ben a prop del públic. Presentava el seu últim àlbum "Samba", paraula que, com ell explicà sota els focus, no fa referència a l'estil musical brasiler, sinó al segon fill de la família, en l'idioma nadiu del músic.

Això és una cosa important a tenir en compte, ja que el seu pare era el famós intèrpret de "blues del desert" Ali Farka Touré. Aquest fou especialment present en aquest concert, a causa del seu format. Fins i tot alguns integrants del públic, comentaren al guitarrista les similituds que hi havien trobat en relació a la música del difunt cap de família.

En Vieux Farka Touré va portar un trosset del desert de Mali, amb un estil prou desconegut per alguns dels assistents. Va sorprendre amb el seu peculiar mode de tocar la guitarra: amb dos dits i a una velocitat vertiginosa.

A cada cançó afinava les cordes a diferents tons per fer possible l'addició d'una harmonia molt rítmica que acompanyes les seves elèctriques melodies. Quan cantava, sovint acompanyava la seva veu amb un fraseig de guitarra. Tot plegat causava un efecte de 'mantra', com es va sentir dir entre el públic. Només cap al final de l'actuació, el públic va despertar d'aquella hipnosi musical per tal d'alçar-se a cantar i ballar, tal com els proposava l'artista.

Tothom demanà una última cançó però, malauradament, un fort atac de tos va fer que el cantant abandonés l'escenari. Quan es va recuperar, va tornar content a saludar a un públic més que satisfet.

La nit va estar marcada per la música tradicional de diferents terres, llunyanes i properes. Per moltes diferències que puguem trobar entre elles sempre coincidiran en el fet que les seves cançons il·lustren l'indret i el caràcter d'origen i apropen a les persones. A la sala Cal Ninyo tot això es va poder veure i viure tant durant els concerts com en acabar.