Zahara

"Les tres primeres sense flaix", li deia un membre de l'staff al company fotògraf; mentrestant, algú de la cua apuntava que s’havia comprat una samarreta de Zahara i algú altre es preguntava si hi seria en Santi Balmes. Les converses de les cues dels concerts deuen ser de les més interessants del món. Els nervis, la felicitat, aquestes pessigolles i l’esperança d’agafar una pua o una baqueta... I si són en companyia, són molt millor -qui no ha cantat algun tema de Jarabe de Palo esperant pel seu artista amb (des)coneguts?-. L'alegria es podia sentir i tocar allà, a aquesta cua.

El Festival Mil·lenni celebra l’edició número 20. Un festival que se celebra a Barcelona durant els mesos d'hivern, a les seves sales més emblemàtiques com El Molino, la Sala Bikini, la Barts o com aquest dissabte, Zahara a la sala Apolo. I quin millor espai que aquest per la gira El viaje de la astronauta presentant el seu darrer disc, Astronauta (GOZZ Records, 2018).

Amb un Apolo a rebentar -sold out- i una escenografia ambientada a l’espai, no hi podia faltar "Space Oddity", de David Bowie, per donar pas a l’espectacle. D’entre siluetes de planetes penjades per l’escenari i vestits de cosmonautes, sortien Zahara i la seva banda.

"David Duchovny", "Inmaculada decepción", "El universo", "El fango"... un tema rere altre. Una Zahara que es va obrir al públic i que va explicar anècdotes al balneari amb el seu “moreno”, "Adjunto foto del Café Verbena". I de cantautora a diva pop sobre l’escenari, va arribar el zenit del concert amb "Con las ganas", la cançó que 'tots demanaven i no cantava durant una llarga època'. L’Apolo, que moments abans saltava amb "Big Bang", feia silenci al tema que tothom sabia però que preferien que el cantés ella. Era el torn de "Con las Ganas". Amb to suau, pausat i fluixet, com si estigués amb la seva guitarra entre el públic. Bocabadats i abraçats al zenit del concert i un canvi de mood: colors i disco donaven pas a "Bandera Blanca", "Caídalibre", i a la crítica de "Hoy la bestia cena en casa".

Sempre em pregunto com ha arribat allà la gent. Si coneixen l’artista, si són socis de l’Apolo i van pensar “oye, anem-hi dissabte”, si són familiars, amics de l’artista. Què bonic seria si s’haguessin conegut a una altre concert, i per què no, de Zahara també. El que és clar és que sigui com sigui, aquella nit tots érem allà, i Zahara va protagonitzar l’allunatge més pop a Barcelona, i quina força té(ns), Zahara.