Zoo

Els últims anys s'ha convertit ja en costum veure com bandes referencials de la sempre prolífica escena valenciana abaixen la persiana. Va començar amb el comiat dels grans referents d'aquella primera i pionera generació que encarnaven Obrint Pas, La Gossa Sorda o Orxata. Més tard han vingut els adéus d'Aspencat i La Raíz, i aquesta tardor ja posen peu a terra els principals exponents la tercera generació de música combativa arribada del sud. Auxili tancarà la paradeta aquest novembre i Zoo ho feien fa pocs dies al Sant Jordi Club, el mateix espai on un any enrere acomiadàvem La Raíz.

En aquest cas, però, ens queda el consol de saber que és només un adéu temporal, potser evitar el desgast que al seu dia va acabar passant factura als seus predecessors. Zoo ens prometen tornar a donar guerra el 2021, com també ho faran Auxili, però com que l'espera d'un any i mig se'ns farà llarga, ens van voler regalar un comiat d'atura.

Després d'exhaurir entrades a València i Madrid, es plantaven a Barcelona, amb un Sant Jordi Club a vessar, i molt ben acompanyats. Per l'escenari hi passarien els nombrosos companys de viatge que, al llarg dels discos, han posat la seva veu a alguna de les cançons del grup.

Sentiríem Josep Montero, líder d'Oques Grasses, amb qui ja fa uns anys van revisitar el clàssic d'Obrint Pas "Camins"; o Mafalda, que posaven veu a "Presoners". També pujava a l'escenari Jazzwoman, que participa a una de les incorporacions més recents al repertori com "Cançons d'ofrena" i, evidentment, no hi podia faltar la presència de Pablo Sánchez, germà de Panxo i líder de La Raíz, que juntament amb la cubana Annie Garcés posava veu a "Rituales de santería".

Era una nit llarga en què l'adrenalina superava l'emotivitat. Zoo apostaven per un setlist que repassava pràcticament tot el seu repertori, però el trenaven amb una posada en escena contundent, més guitarrera que habitualment, i pràcticament sense descans. S'enfrontaven al públic sense sentimentalismes impostats, segurament conscients que era un final, però un final momentani i temporal en què res s'acabava per sempre.

Durant més de dues hores, la banda mantenia una connexió total amb les 5.000 persones que omplien el recinte. Prop de 25 cançons, corejades en tot moment pels seus seguidors, que s'entregaven en cada vers fins arribar a l'explosió final amb "Ventiladors" i la sempre èpica "Esbarzers".