Acústica

Pocs festivals poden presumir d'un cartell com el que programa any a any l'Acústica de Figueres. I, encara menys, de fer-ho sense que el públic hagi de passar en cap moment per taquilla. Això explica les xifres multitudinàries que presenta el festival i que, de moment, no donen ni el més mínim símptoma d'anar a la baixa. De fet, l'organització manté que enguany han tornat a batre records d'assistència, mantenint-se còmodament per sobre la barrera dels 100.000 espectadors que ja fa anys que van superat.

L'Acústica no té rival i esdevé punt de pelegrinatge fix per bona part dels gironins. Un pelegrinatge que comença el darrer dijous d'agost, amb una jornada inaugural reservada al públic més jove, que ha anat a més els últims anys i que en aquesta ocasió comptava amb La Pegatina com a gran reclam. A partir d'aquí, tot un cap de setmana on poder triar i remenar entre les més de trenta actuacions que formaven la programació.

Actuacions altament esperades, com la combinació explosiva de divendres a l'escenari principal. Com a primer plat, Zoo, amb l'últim concert -si res no canvia- a terres gironines abans d'aturar-se durant tot un any. Èxit garantit, amb una Rambla que s'entregava al directe potent i enèrgic dels valencians. Des de la inicial "El cap per avall" i fins a la imprescindible "Esbarzers" l'espai era una olla a pressió. Però encara quedava un segon plat tan o més esperat. Eren Oques Grasses, una banda renascuda i convertida en el grup del moment i de la temporada. Una banda capaç de fer cantar tot un passeig recorrent de forma gairebé exclusiva a les cançons d'un disc publicat fa tot just sis mesos i amb una posada en escena i una manera de ser tant inclassificable com efectiva.

Però no tot s'acaba en el mestissatge i les sonoritats festives. A Plaça Catalunya, dosi de pop electrònic amb elements vuitanters amb Dorian i l'arsenal de confeti que els acompanya arreu del país. També espai per la nostrada escena de pop metafísic, amb el seu gran ambaixador: El Petit de Cal Eril. I uns clàssics: l'Elèctrica Dharma, una banda a que es manté lluny de quedar-se sense gasolina i que a Figueres convidava a l'escenari Montse Bassa -germana de la consellera empresonada Dolors Bassa- per posar veu a "Resistir és vèncer".

Ja dissabte, nit d'alta presència femenina amb 7 grups liderats per dones dels 10 participants, invertint la tendència encara dominant a la majoria de festivals. Protagonisme femení i de fota càrrega feminista, sobretot amb una Clara Peya com sempre exultant i imparable. La pianista trenava un concert impregnat de la seva força característica, repassant les cançons compostes des de l'estómac que formen el seu darrer disc mentre el seu gos corria lliure per l'escenari, passejant-se entre les cames dels músics. Abans, el mateix espai havia acollit el pop de detalls electrònics de Pavvla, una artista en ple creixement que aconseguia dur el públic cap al seu univers. El vespre era intens, amb dues veus emergents com Sara Roy i Sandra Bautista cantant-nos des de les altures de la balconada del teatre Jardí i l'aposta sempre segura de Ramon Mirabet, que omplia Plaça Catalunya, però la nit encara es presentava més carregada.

L'Acústica és un festival de contrastos, on poden coincidir en el temps Iseo, reina emergent del reggae a l'Estat Espanyol i Alaska. La primera aguantava el pols des de la plaça Catalunya, amb un públic nombrós i majoritàriament jove que vibrava aliè al que es vivia a escassos metres. I és que, simultàniament, la Rambla presentava un dels plens més absoluts que es recorden per rebre una artista de llarga trajectòria i difícil de sentir gratuïtament, com a mínim a Catalunya. Fangoria era una de les grans apostes del festival per aquesta edició, trencant amb la línia de programació majoritària en un possible intent d'acostar-se a altres perfils de públic. El resultat era el somiat per l'organització, que veia com un públic embogit corejava els clàssics d'aquesta formació, entre l'electrònica i el rock, i esclatava al tram final amb les icòniques "Ni tu ni nadie" i "A quien le importa".

Més eclipsats quedaven Buhos, que començaven amb un sorprenent retard per a un festival sempre puntual i veien com el públic de la Rambla anava inevitablement a menys. Tot i això, defensaven un directe resolutiu, que trobava la connexió de les milers de persones que encara resistien i que es guardava un as final amb la col·laboració d'Albert Pla, més divertida que encertada. El cantant ens regalava una "Juerga catalana" una mica desordenada i s'afegia tímidament a "Volcans" per posar punt i final al concert i, pràcticament, al festival; a l'espera de la jornada d'Acustiqueta de diumenge amb Heavy Per Xics i Di-Versiones.