Adrià Puntí

Amb prou feines passaven cinc minuts de l’hora d’inici del concert que Adrià Puntí ja es trobava, guitarra en mà, vibrant sobre l’escenari de l’Espai Port del Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Aquest petit gest, arrencant sense pietat quan encara hi havia força gent buscant les seves localitats, és simptomàtic de l’estil instintiu i impulsiu que caracteritza el seu directe.

Durant uns instants, semblava que el context podria minvar la capacitat d’impacte sobre el públic: un escenari enorme per tres (en comptades ocasions quatre) músics, una platea immensa, la gent asseguda, etc. Podrien fer témer que la força del rock de l’artista saltenc no aconseguís connectar a la gent amb l’energia punyent que el caracteritza. Però apostar per la tebior o la indiferència en un concert de l’Adrià Puntí és no conèixer la magnitud de la màgia i el carisma que desprèn.

Tema a tema, de la guitarra al piano, del piano a la percussió, del micròfon de l’esquerra al de la dreta i tornant al mig, el que fora la veu dels Umpah-Pah va anar captivant-nos amb el seu estil únic, transitant entre els temes d’anteriors treballs i algunes de les peces del que serà el seu nou àlbum: Enriu-te’n fins que el cor et digui prou, del qual encara no en podem escoltar res en les plataformes de la xarxa i que un centenar de persones afortunades, van poder recollir el mateix dia del concert després d’haver adquirit les seves entrades premium.

Veure a l’Adrià Puntí és descobrir una vegada i una altra que els concerts són molt més que la reproducció d’una llista de temes predefinida. És viatjar de la mà de l’artista dins el seu univers particular i indescriptible, quasi-inaccessible si no ho és del tot.

Possiblement sigui per això que els directes d’aquest músic siguin un dels meus predilectes, per la seva capacitat de fer-te sentir que més enllà de reproduir, en aquell precís instant no deixa de crear i fer-te partícep de tot el que sent i viu mentre la música flueix dins seu. Segurament per això, també és un d’aquells directes que no deixen lloc als termes mitjos, o n’ets devot o el rebutges. Doncs no sempre és fàcil deixar-se portar entre l’èxtasis i profund plaer de les seves lletres i melodies, a la vegada que et trobes atrapat al bellmig de frases que no acabes de saber si les improvisa sobre la marxa amb un llenguatge inventat, les recita en anglès o si forma part del tema pròpiament. Així és ell, o ho prens o ho deixes.

Jo hi ha moments de debilitat en què dubto, però és llavors que es treu del repertori el "Si," l’"Ull per ull" i els ja mítics rostolls de l’Angelina i, què voleu que us digui, no hi ha qui es pugui resistir a aquestes lletres i melodies.