Adrià Puntí

Adrià Puntí és un d'aquells artistes únics. Un músic de vegades incomprès, marcat per una mala fama que ell mateix ha alimentat en alguna etapa, però capaç de regalar-nos autèntiques obres d'art. Per això, l'arribada del seu nou treball mereix una atenció especial. I la seva ciutat natal li vol brindar.

El rebem a La Mirona, amb una mica més de retard del previst. És la segona nit de presentacions. Divendres ja ens va mostrar les novetats al teatre de Salt i, avui, encara el segon assalt mostrant-nos el repertori més clàssic. Ens conformem amb una única estrena, "Tristegen". A canvi, una mirada a Umpah-pah només pujar a l'escenari amb èxits com "Novembre" i "Un compendio en mi menor". Comencem forts.

I sí, Puntí també ens fa patir. Ens manté amb l'ai el cor en més d'un instant, i desitgem amb totes les nostres forces no veure'l caure en l'estat de decadència que ja li vam poder observar fa uns anys. Com quan es dirigeix per primera vegada al piano, després de barallar-se amb els botons de la camisa que li costa descordar. Agafa el seu got i ens llança un comentari que no acabem d'entendre mentre lluita per mantenir l'equilibri. Un run run s'apodera de la sala. Però llavors s'asseu davant del teclat, les seves mans comencen a acariciar les tecles i ens regala una preciosa "El boig del telèfon". I aquí no podem fer res més que callar. Callar i aplaudir. I gaudir. Perquè quan la música comença a sonar, Adrià Puntí és el mateix geni extraordinari que ha sigut sempre.

Acaba la cançó. Ens mira. 'Jo em retiraré... -un silenci s'apodera de la sala- d'aquí a uns quants segles'. S'encén un cigarro i reflexiona sobre les prohibicions. Encara amb el cigarro a la boca comença a cantar "Prohibit", una altra de les perles del seu últim -ara ja penúltim- treball. Novament, quedem embadalits.

Fora del piano, en canvi, ens trobem un Puntí més espès i dispers. Un Puntí que treu la seva faceta rockera i ens regala moments majúsculs amb clàssics recuperats com "Sota una col" o "De muda en muda", però també s'estanca en escenes prescindibles. Com un intent de "La font del gat" que es queda en una primera estrofa repetida fins l'extenuació. Tampoc hi ajuda un públic no especialment respectuós que sovint trenca els moments de màgia que ens regala el músic amb converses o crits innecessaris.

Ja als bisos, moment per alguns dels clàssics que tot bon seguidor del músic saltenc té interioritzats. "Mirall capgirat", "Si" i "Ull per ull" provoquen el deliri per part d'un públic que en vol més. Puntí ens deixa un últim bis, "Jeu", i l'acomiadem amb una sensació d'alleugeriment. Ens ha mostrat l'abisme i, en algun moment, hem temut el pitjor, però ja fa un temps que el músic ha après com caminar pels límits sense precipitar-s'hi.