Alidé Sans i Carles Belda

Alidé Sans i Carles Belda només havien tocat junts una vegada i va ser a Occitània feia quatre anys. D’aquesta ínfima col·laboració es podria deduir que la retrobada dels dos músics als Països Catalans seria tirant a tímida, però la connexió que es va despendre durant el seu concert al cicle Musicant de Campllong no podria haver estat més forta.

Dimecres passat, després de la introducció de Sans juntament amb el seu guitarrista llenguadocià, Paulin Courtial, Belda pujava a l’escenari aportant un toc de rúmbia vallesana a les cançons araneses de la cantant. De seguida es va notar una complicitat fora del corrent entre els dos cantautors. Podria ser perquè tant Alidé Sans com Carles Belda toquen l’acordió diatònic; perquè el músic vallesà havia col·laborat amb músics occitans diverses vegades anteriorment, o perquè els dos componen temes inspirant-se en les melodies i lletres populars dels seus territoris, però la forma com es divertien a dalt l’escenari, portava a pensar que senzillament tenen una mateixa manera d’entendre el món.

Les cançons discorrien a sobre l’escenari amb anades i vingudes constants dels músics: els tres tocaven una rumba aranesa, Sans i Courtial baixaven de l’escenari mentre Belda interpretava la seva versió musicada del poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, els músics occitans tornaven a pujar i el músic català els acompanyava a “Soleta e completa” conferint un to molt més càlid a la cançó... Tot i que Belda és un gat vell dels escenaris, capaç de guanyar-se el públic amb una sola broma, Alidé Sans no es quedava gens curta. Arran dels viatges constants a terres catalanes des que va començar el seu projecte, ha desenvolupat un llenguatge no verbal espectacular que li permetia implicar els assistents encara que els hi parlava i els hi cantava en una llengua de la qual només en comprenien unes quantes paraules.

El moment culminant del concert va arribar amb la interpretació en trio d’”Era revolucion de Conchita” en la qual Sans va acabar ballant descalça sobre l’escenari mentre seguia tocant l’acordió. A continuació, els músics van demanar al públic que intentés cantar amb ells “Montanhes araneses” (himne de la Vall d’Aran) amb un èxit notable. Per últim, Carles Belda va començar improvisant lletres en català a sobre de la melodia de la cançó popular aranesa “Es caulets” i Alidé i Paulin s’hi van afegir amb les guitarres interpretant la versió original de la lletra, que com va explicar la cantautora, va de les ganes de follar de les dones un cop són casades.

Els músics van donar per acabat el concert amb Sans mostrant completament la seva ànima revolucionària, aconseguint que un públic majoritàriament d’edat avançada imités els seus crits. Però l’actuació no va acabar allà, ja que els assistents van reclamar una cançó més amb tanta vehemència que es van veure obligats a tornar a sortir. A petició popular, van repetir l’himne aranès amb tothom dempeus i tornant a intentar cantar una lletra que ja coneixien una mica.

La comunió entre occitans i catalans que es va crear en tan sols una hora i mitja feia arribar a la conclusió que el lligam cultural entre aquestes dues nacions es manté molt més ferma del que ens pensem i que potser seria possible recosir-lo molt més del que ho hem fet en les últimes dècades.