Berri Txarrak

20.30 h d'un dissabte de març i una llarga cua al voltant de Razzmatazz. Les ganes de veure Berri Txarrak de nou a Barcelona s'intueixen d'una hora lluny. Havien vingut per últim cop el 22 de juliol pel Barna’n’Roll però els seus seguidors, que no fallen mai, es van quedar amb ganes de més i no han dubtat a repetir. A més, es tracta d’una ocasió més especial que normalment: la presentació del nou disc Infrasoinuak (Only in dreams, 2018). Un disc que ha tingut una rebuda espectacular des del seu llançament. Així doncs, no és d'estranyar que s'hagin esgotat absolutament totes les entrades.

La sala bull ja des de bon inici. La gent sap les cançons de dalt a baix i les canta a ple pulmó. Si tanco els ulls em trasllado directament al País Basc. Quan els torno a obrir i m'adono que estic a Barcelona se'm posa la pell de gallina. Berri Txarrak és la gran demostració de què l'idioma no és una frontera per la música, encara que a vegades ens ho vulguin fer creure. Les seves cançons són íntegrament en euskera i això no significa un problema per a ningú; la gent se les ha après igualment. No hi pot haver res més bonic que poder cantar amb la teva llengua i que, a sobre, les teves cançons triomfin allà on van!

El concert segueix. L'energia que desprèn el públic arriba als músics i ells, des de dalt de l’escenari, la transformen en una descàrrega de força i potència imparables. I tan imparables, perquè acabaran fent dues hores i un quart de repertori. Ens informen que és el primer concert important de la nova gira i això encara els fa créixer més a l'escenari. Quina sort tenim d'haver pogut acollir una cita així a Barcelona.

Torno a fer l’experiment: torno a tancar els ulls però aquesta vegada em centro en la sonoritat. Si no els hagués vist mai abans i m'haguessin dit que només són tres músics no m'ho hauria cregut. Impossible. Els tècnics tenen estudiada la sonoritat fins a l'últim detall i són capaços de fer arribar el so perfectament a cada punt de la sala. A vegades ens fa la sensació que, com més músics hi hagi a dalt de l’escenari, millor ha de sonar el concert. Però Berri Txarrak demostra contínuament que amb només un baix, una guitarra, una bateria, molta energia, entrega i ganes es pot aconseguir el mateix resultat. De cop, ni te n'adones i Gorka Urbizu s'ha canviat de guitarra. Entrellacen una cançó rere una altra sense gaires parlaments entremig. Es recorden dels presos polítics de tot l'Estat espanyol i en demanen l'amnistia. Però a ells en general això de parlar no els hi va gaire, prefereixen ser escuets perquè el que volen és tocar tanta estona com puguin. I, de fet, això és també el que espera d'ells el públic. He de tornar a obrir els ulls. No em puc perdre el set que ha preparat el tècnic de llums, ja que és un pur espectacle fet, sens dubte, a la seva mida.

En definitva, Berri Txarrak combina un so impecable i una il·luminació detallista i encertada per cada moment i això és el que els fa ser tan especials. Tothom hauria de viure alguna vegada un concert de tanta qualitat; és difícil de trobar.