Bonobos

La Davínia divendres entra a treballar a les 6:00h del matí. La nit de dijous dormirà poc més d'unes 3 hores però tot i així confessa que no se'n penedeix. És el comiat de Bonobos i "hi havia de ser, no hi podia faltar". Com la Davínia, molts decideixen que tot i ser un dia d'entre setmana i cap al tard, hi han de ser perquè els adéus, sovint, no esperen. I per això, la sala 2 de l'Apolo feia el compte enrere amb delit per presenciar un adéu explosiu.

Bonobos van posar el punt i final a Barcelona -tot i que uns dies després ho tornarien a fer per últim cop al poble que els ha vist néixer, Centelles- i ho van saber fer d'una manera molt personal; traient-li ferro a aquest fi d'etapa. Precedits per uns Sherpah vitals i entregats que van saber fer d’un acompanyament de fi de gira una festa de cap a peus, van acabar tancant un cercle: i ho van fer tal i com van començar. La veu de Bonobos, Jordi Ginesta, ho va deixar ben clar des d'un principi "farem un concert jam session". I és que quan els osonencs van començar a tocar per bars i locals, entre cançó i cançó, els seus amics anaven pujant de mica en mica a la tarima per acompanyar-los en les seves cançons. I això va ser el que van fer dijous.

Membres d'Ojo de Buen Cubero, Animal, la Sra Tomasa, Ovella Xao, Koers i Suu gaudien el concert d'entre el públic fins que sentien que des de l'escenari se'ls reclamava. D'aquesta manera, "Foc" també la interpretava la veu de Miquel Cubero, Gerard Aledo ho feia amb "Comment ça va" i Suu amb The Sey Sisters i Kelly Isaiah, la veu de Koers, aportaven nous matisos a "Vámonos ya".

Per a ser un final, potser va faltar la solemnitat que acostumen a tenir els comiats –i alguna que altra cançó, com les boniques “Reflex clar de lluna” o “La Plaça del Sol”– però Bonobos van voler acabar d'una manera molt personal i en sintonia amb l’estil que els ha acompanyat durant tots aquests anys. D'una manera humil, propera i, sobretot, somrient. De fet, Ginesta reconeixia que "dir adéu és com enamorar-te, que sembla que sigui sempre la primera vegada i que mai no ho acabis de fer del tot bé”. Però hi havia moments que parlaven per si sols i que contrarestaven aquesta manca de solemnitat. Com el moment final, quan en un escenari ple de tots els artistes que van acompanyar Bonobos en aquest punt i final, deixaven que fos el públic qui fes els cors d'una de les cançons més vitals dels osonencs. "Viu-la que la vida viu en l'ara" cridava la platea. I per uns moments, la vida va viure en l'ara. I la seguirà vivint. Perquè, ara, tot el quedarà de Bonobos seran les seves cançons i el llegat que han deixat: un optimisme ferotge i unes cançons que cada cop que alguna cosa ens inquieti, de ben segur, ens guariran l'ànima. "Les cançons seran sempre vostres", va dir Ginesta. I quina sort que, malgrat tot, sempre quedin les cançons.