Camila Cabello

Fotografia: Wilma Lorenzo para Mercury Wheels @ Live Nation Barcelona

Queden pocs minuts per les nou del vespre i, a les portes del Sant Jordi Club, un grup de persones de certa edat s'acosten als agents de seguretat. 'Ringo Starr és més amunt, seguint la vorera a mà esquerra'. Les samarretes dels Beatles els delaten. L'estampa és curiosa. Mentre milers de milllennials s'abronen per entrar a escoltar una de les últimes revelacions del pop internacional, pocs metres més amunt està a punt de començar l'actuació d'un dels músics més rellevants de la història.

Ja dins la sala petita del Sant Jordi, Camila Cabello apareix a escena amb pocs artificis. Una projecció en la immensa pantalla gegant i una veu en off d'ella mateixa precedeixen la seva entrada, celebrada amb una cridòria difícil de suportar per les orelles d'un mortal. Estem davant d'una de les últimes grans icones del públic adolescent. Aquest públic que veu el concert a través de les pantalles del mòbil i que xiscla descontroladament a cada gest de la cantant.

Sobre l'escenari, una cantant que arriba per primera vegada com a solista a Barcelona i ho fa amb el show molt ben apamat. 'Es un sueño estar aquí', deixa anar només començar. Poc després s'atreveix amb un 'T'estimo Barcelona'. I hi torna: 'Usedes son increibles'; 'No puedo expresar en palabras cuanto los amo'; 'Ustedes no se imaginan cuanto los amo', 'Me encanta Barcelona, un día me gustaría poder vivir aquí'; 'Yo leo cada día los mensajes que me mandan por Twitter e Instagram y no pueden imaginarse las ganas que tenía de darles las gracias en persona'... La dinàmica es reprodueix fins a l'extenuació. Però el públic està encantat de sentir-ho i a cada mostra d'afecte -per molt fingit que sigui- es desperta l'eufòria més absoluta.

La cantant obre foc amb l'èxit que dona nom a la gira -"Never be the same"- i una descàrrega d'energia dalt de l'escenari. "She love control" i "Inside out" mostren la Camila Cabello més entregada al show, la diva millennial que està naixent i que, amb només 20 anys, ja comença a ser una realitat, tot i mantenir una posada en escena austera amb l'única presència escènica de dues ballarines i tres ballarins.

El concert, però, també ens reserva alguns moments de recolliment. Amb "Consequences" queda sola al teclat, lluint veu en un moment de reivindicació personal més enllà de l'espectacle. Pren el protagonisme musical i el manté amb "Something's gotta give" en què torna a centrar totes les mirades en la veu i la cançó, que s'acompanya de projeccions de mobilitzacions en contra de les armes als Estats Units i en favor de l'acollida de refugiats. Fins i tot intenta llançar-se a cantar a capella a "In the dark", un intent atrevit tractant-se d'un Sant Jordi Club, però que queda deslluït pels crits del públic i una aparent manca de confiança que l'impedeixen cantar totalment 'a pèl' i l'obliguen a tornar-se a escudar darrere el micròfon.

Passat el moment de recolliment, tornem a l'eufòria amb "Real friends" i la promesa de convidar a l'escenari qui canti més fort. El resultat, un grup de fans sorprenentment tranquils cantant i ballant amb ella en un moment més falsejat que natural però que li serveix per posar-se a la butxaca el Sant Jordi Club. El concert s'acostava al final amb la fosca "Crown" i una "Into in" en què treia una bandera LGTBI. "Estamos unidos por el poder de la música y el poder del amor" acaba exclamant tot brandant la bandera. Ja només quedava temps pels bisos amb "Sangria wine" i el gran hit, el moment més esperat del concert: "Havana", la cançó que l'ha portat a ser una de les gran promeses del pop.