Cantilafont

Oristà és un petit municipi del Lluçanès, de poc més de 500 habitants. A tocar l'església, un grup d'àvies seuen al pas de la porta tot veient passar els visitants. Se les veu animades. Els carrers empedrats del poble registren força més activitat de la que es deu viure una tarda qualsevol. Una d'elles alerta a un grup de joves que semblen desubicats. 'Per aquí no entrareu'.

A la plaça major, els voluntris reparteixen les polseres a aquelles persones que, potser seguint les indicacions de les àvies o potser pel seu compte, sí que han trobat l'entrada. Nosaltres recollim la nostra, i baixem per uns carrerons estrets fins arribar al camp on té lloc la setena edició del festival Cantilafont; que cada any fa parada en un municipi diferent de la comarca.

Hi ha poc festivals on, com a públic, et sentis tan ben acollit com en aquest. L'espai hi acompanya i tots els detalls estan cuidats al mil·límetre. És d'aquells festivals que han sabut trobar la seva mida; sense voler créixer per créixer i centrant els esforços en millorar l'experiència d'un públic no molt nombrós, però que pot viure'l amb total comoditat.

La tarda avançava enmig d'un clima familiar i amb una oferta que combinava música i circ. Obria foc l'acròbata Yldor Llach amb els seus equilibris impossibles damunt la bicicleta i li prenia el relleu la prometedora rapera Lauren Nine, encarregada d'inaugurar l'escenari principal. Ben aviat, el públic es tornava a agrupar al voltant de l'escenari del circ, on els més petits prenenien les primeres files i miràven bocabadats l'espectacle que hi oferia Joan Català.

Ja situats, començava el tram fort del festival; amb la música com a gran protagonista i un bon grapat de noms que ningú es voldria perdre. El primer, el de Clara Peya. Poca gent devia quedar per entrar al recinte a l'hora que la pianista s'enfilava a l'escenari. No és habitual veure-la davant d'un públic dret i cervesa en mà, però se'n sortia com si res i aconseguia crear un clima de connexió total.

Oferia un concert reduït -és el que tenen els festivals-, amb poca càrrega discursiva i protagonisme absolut del seu darrer treball: Estòmac (Satélite K, 2018). Ens feia emmudir quan ella mateixa posava veu a "Tierra de hielo" i ens delectava amb la seva passió i expressivitat davant del piano. Com a cirereta, "Vèncer el pols", una cançó majúscula on la vèiem rapejant i traient tota la seva força damunt de l'escenari.

Ja de nit, arribava el torn d'Enric Montefusco, armat amb un nou treball -el segon de la seva etapa en solitari- i vestit de gala. 'Com l'orquestra del Titànic, que segueix tocant mentre tot s'enfonsa', ens explicava. L'ex d'Standstill ha abraçat sense complexes la cançó protesta i el nou disc se'ns presenta com una crítica ferotge al sistema. Un disc d'himnes -d'Espanya i d'Europa- i de reflexions al voltant dels diners i el poder que degustàvem al llarg d'un concert que anava perdent formalisme a mesura que avançava. No hi faltava el record cap al seu antic grup amb les celebrades "Por qué me llamas a estas horas" i "Adelante Bonaparte", ni un final ja característic amb els músics entremig del públic cantant a capella "Obra maestra" i "Quien abre camino".

Després d'un nou impàs amb Amer i Àfrica Circ, arribava el torn de Pau Vallvè, molt preocupat per l'encaix de les seves cançons -poc donades a l'eufòria- en el tram fort del festival. 'Normalment no toco mai a aquesta hora, que és la hora dels bons', bromejava. També amb nou disc sota el braç, el cantant treia energia; amb un directe rocker en què combinava noves cançons amb bales segures com "Avui l'únic que vull" o una "Amic dels cirerers" amb final hardcore  inclòs. 'Em pensava que el meu bolo seria un bajón, però ens n'hem sortit prou bé, no?', concloïa davant la resposta unànime del públic.

Era el moment d'encarar la recta final i ho fèiem amb un dels reclams d'aquesta edició. Estem parlant de Will and The People, una banda poc prodigada a casa nostra que posava el toc internacional en un cartell ambiciós i ben trenat. Un cartell fet amb gust, que arribava al final amb la psicodèlica i la bogeria desfermada de Playback Maracas i la DJ Eneida Fever.