Eagle Eye Cherry

La primera tornada de la nit ressonava amb força en el meu interior i hi havia alguna cosa que m’atrapava especialment. La veu d’Eagle Eye Cherry resseguia les paraules “… I know, I know, we’ve been here once before” i jo no podia evitar sentir un cert tedi que m’era familiar. No em malinterpreteu, tot just era la primera vegada que tenia el gust d’assistir a un concert d’aquest artista suec, qui sempre formarà part dels meus records adolescents amb Save Tonight. No era ell. El que ràpidament vaig reconèixer com reiteratiu i conegut fou la fredor del Teatre Municipal de Girona.

Si en algun mitjà de comunicació especialitzat o entre els diferents artistes que giren pel món existís alguna mena de rànquing en el qual es posicionen els escenaris i públics més durs i difícils, creieu-me, Girona, i particularment el Municipal seria una de les places top de la llista. Només apta per aquells artistes disposats a batallar musicalment per cadascun dels moviments rítmics de maluc, cintura o de cap.

Més d’un cop m’he meravellat en assistir a concerts amb poc públic on he descobert a una banda, grup o artista actuant com si estigués davant d’una multitud que no deixa de bramar el seu nom i les seves lletres. Aquest dissabte vaig tornar a quedar impactat pel caràcter i l’entrega d’Eagle Eye Cherry, el qual en tot moment va mostrar-se entregat, enèrgic i amb un somriure implacable, presentant els temes del seu darrer àlbum: Streets of you, així com alguns dels seus hits com "Long way around" o "Are you still having fun?".

No deixa d’impressionar-me aquesta capacitat de connectar amb la potència pròpia i la de la teva música per situar-te a dalt de l’escenari amb una presència incontestable. L’Eagle i els seus van deixar-me bocabadat, un cop més, a cop d’un rock que feia temps que no fluïa pels meus timpans, amb increïbles solos de guitarra i amb aquella mesura justa, impossible de definir fins que la trobes, que permet que cada tema et sacsegi però no et tombi, que t’agiti dolçament sense brusquedat, assaborint l’aparent contradicció d’una melodia sedosa i contudent.

Si bé és cert que el públic gironí pot esdevenir una trampa de glacera per aquells artistes desprevinguts, també se li ha d’admetre una calidesa incondicional a l’hora de reconèixer i despedir com es mereix als artistes que determinadament planten batalla sota els focus, així que desempallegant-se de l’atordidora comoditat de les butaques del teatre ningú va defugir el deure d’acompanyar dempeus els darrers temes de la nit. Girona sempre ret homenatge als qui combaten el seu ensopiment.