Els Amics de les Arts

En un bosc de butaques de vellut, pots fàcilment observar petites flors a la copa de cada arbre. Són l’efecte visible de l’emoció i el neguit. Es tracta dels somriures dels espectadors que, emocionats per assistir a l’adéu d'Eduard Costa, mantenen tota l’estona el gest alegre. L’ambient és sensible, d’aquell que et fa eriçar la pell.

No esperes ningú, però t’has trobat diversos amics. I quan aixeques el cap per observar el teu voltant, t’adones que tothom s’està saludant. T’adones que la nit del Palau serà una nit entre família. Mitja Catalunya hauria volgut venir al concert, però no hi ha cabut tota. Tot i així, el bosc d’arbres florits està format per 2.200 persones que cantaran i gaudiran durant tota la nit.

Uns violins acompanyen l’entrada solemne d'Els Amics, revestida d’aplaudiments intensos. El primer que fa el grup és explicar que van vestits de manera normal, perquè qui va de gala són les seves cançons. En el marc del Voll-Damm Festival Jazz Barcelona, Els Amics de les Arts presenta el Symphonic Project. Els seus millors temes vestits amb l’Orquestra Baetulo i la col·laboració del Cor de Noies de l’Orfeó Català.

Obren el concert amb “Louisiana o els camps de cotó”, una cançó que el públic fa temps que ha fet seva. Els temes d'Els Amics copsen la vida amb paraules, descrivint la realitat de molts catalans. Per això agraden tant. Per això i perquè les seves quatre veus empasten sense baralles. És una relació dolça i complementària que crea l’harmonia delicada d'Els Amics.

La sorpresa és un dels punts forts del grup. I una vegada més, l’espectacle trenca amb allò que s’entén com a concert convencional al Palau. El grup baixa de l’escenari i canta a prop del públic, desapareix per fer entrades entre els passadissos de butaques, fa aparèixer l’home que treballa fent de gos, evoca el gènere de musical amb una de les noies de l’Orfeó i fins i tot interpreta una breu peça de jazz, perquè ningú pugui dir que no lliguen amb el gènere d’aquest festival.

És el millor d'Els Amics, però reinventat. Cançons com “El Vent Tallant”, “Les coses” o “El seu gran hit” vestides d’orquestra adquireixen una nova dimensió. Més profunda, més rodona amb uns finals in crescendo que culminen els temes de manera solemne.

Els espectadors també fan de les seves. A la tornada de “Jean-Luc”, tots s’aixequen i tenyeixen de blanc el bosc de butaques. Mocadors de paper oscil·lant a ritme de la música. Cartells de “Gràcies amics” i “Gràcies Edu” al final del concert.

I quan la música acaba, què queda? Abraçades. Sempre has pensat que és un gest poc valorat en la societat, però els Amics li han donat la importància que es mereix. “Hem pensat que el que més valoraries és una abraçada” li deia Joan Enric Baceló a Costa, moments abans que s’abracessin tots els integrants del grup. Llàgrimes i veus trencades en els discursos finals. Un Eduard agraït que sent que ha de fer el seu camí. Uns Amics que segueixen i agraeixen. Un grup que continuarà escrivint la vida en paraules.