Els Pets

En un circuit musical petit com ho és el català, sobreviure 30 anys és poc menys que un miracle. Una proesa a l'abast de molt pocs, sobretot si es vol fer amb dignitat i un mínim d'elegància. Però de ben segur que el que encara és més complicat, després de tot aquest temps, és aconseguir autogenerar-se la il·lusió d'una primera vegada.

Presentar un setzè disc, en el teu concert número 1.530 (sí, el número me l'acabo d'inventar) i en una ciutat on has actuat posa-hi que cinquanta vegades, pot no semblar un fet gaire estimulant. Però Els Pets són un món a part. Aquest diumenge assaltaven el Liceu per primera vegada i ho feien amb una mescla d'il·lusió adolescent i experiència contrastada.

Lluís Gavaldà entonava els versos d'"Agost", mentre amb la mirada resseguia cada racó del teatre, degustant amb calma aquest temple barceloní que fins ara se'ls havia resistit. Alçava la vista cap a l'immens sostre, potser meravellat per la grandiositat de l'espai, i s'agradava mentre dues mil ànimes entregades cridaven allò de 'Som Els Pets de Constantí i visca la mare que ens va parir'.

Les noves cançons s'obrien pas entre un repertori totalment pensat per teatres i ens desgranaven els matisos d'aquests nous Pets de 'pop madur' i un cert flirteig amb l'indie. Uns Pets elegants -no només pel vestuari escollit per la gira- i atrevits, capaços de reinventar-se per mostrar el seu present amb orgull. Cançons rodones i lletres subtils, allunyades d'aquell 'rock agrícola' que ja és història.

I, al capdavant de tot plegat, Lluís Gavaldà. Únic i irrepetible. El cantant es menjava l'escenari, eufòric, llançant salutacions i picades d'ullet al públic i assaborint cada moment. La connexió era total i el Liceu responia a cada crida amb entusiasme. Els crits de llibertat es deixaven sentir amb força a l'acabar la desgraciadament actual -com el mateix Gavaldà s'encarregava de recordar-nos- "La vida és bonica (però complicada)". Poc després, el teatre es convertia espontàniament en un mar de llums per acompanyar "No vull que t'agradi aquesta cançó".

Ja al tram final, bateria de clàssics per posar el Liceu dempeus. "Hospital de mar", "Tantes coses a fer" i "Soroll" provocaven l'èxtasi abans d'uns bisos que recuperaven la pausa amb la peça que dona nom al disc, "Som". Seguíem amb l'aturada de rigor a l'únic disc del s.XXI que encara no havíem sentit -Com anar al cel i tornar, del que n'interpretaven la cançó homònima- i una mica de 'terrorisme musical' en forma de "Llavis nous".

Quedava només l'única concessió de la nit al rock dels 90' i la cançó escollida era "Jo vull ser rei". Aquella nit no hi hauria "Bon dia". O sí, però era el "Bon dia" que cantava Lita Torelló de l'any 65 i sonava significativament per megafonia mentre els músics saludaven efusivament. De res van servir els més de cinc minuts de crits, amb les llums del teatre obertes i els músics ja als camerinos. El concert s'acabava allà i els responsables del Liceu no tenien més remei que engegar-nos la megafonia de sala perquè ens decidíssim a abandonar el teatre i acceptar que no hi hauria un darrer bis.