Enric Montefusco

De vegades el Festival Strenes et deixa en situacions compromeses. Com, per exemple, haver d'escollir entre Roger Mas, Xarim Aresté o Enric Montefusco. Difícil tria la que teníem el primer dissabte de festival.

Finalment, em decideixo pel tercer. Només entrar a sala, una companya d'un altre mitjà asseguda al meu costat em deixa veure el setlist que li han fet arribar. Una desena de cançons i prou. 'Deu estar malament', coincidim. Sense temps per gaire més, s'apaguen els llums i apareix en escena l'exlíder d'Standstill acompanyat de Pere Jou. Ben aviat ho entenem tot.

Innocents de nosaltres si pensàvem estar davant d'un concert com qualsevol altre. Per sort, Enric Montefusco ens informa només trepitjar a l'escenari d'on ens hem ficat: "Volem tornar al nucli de les cançons, a la lletra i al contingut". Ens explica que serà un concert on parlarà molt i on buscarà acostar-nos a les interioritats d'un disc molt personal que, al llarg de l'hora i mitja posterior, aconseguirem entendre molt millor.

Comença per la cançó que hi dóna nom i, poc a poc, anem entrant al seu món més íntim. "Sóc molt explícit o voleu més misteri?" bromeja en adonar-se'n que, potser, s'està excedint en l'explicació de cada cançó. "Anirem trobant el punt", continua. Però nosaltres seguim allà, atrapats per aquella sinceritat que desprèn. Ens explica les seves dèries i preocupacions i nosaltres l'escoltem captivats.

Al seu costat, Pere Jou és l'encarregat que aquelles cançons que ens presenten en format reduït, no perdin la vitalitat i els matisos del disc. Qui necessita una banda tenint un músic com ell? El veiem a l'acordeó, a la trompeta, a la guitarra, al teclat, a la veu... I, sovint, combinant-los a l'hora.  

Jou és l'acompanyant perfecte en un viatge cap a les entranyes de Meridiana (Sony Music, 2016), el seu primer disc en solitari. Una dissecció en tota regla, feta amb cura i amb una delicadesa extraordinària. No és habitual sentir un músic parlant al públic amb aquella naturalitat. Com si ens conegués de tota la vida. I, nosaltres, ho escoltem amb la mateixa implicació. I, sí, per una estona ens oblidem que ell és el músic i nosaltres el públic. Simplement som allà, junts, escoltant unes històries i algunes cançons.

Montefusco no té cap problema en explicar-nos una crisis extistencial viscuda en un moment crític de la trajectòria d'Standstill, quan va estar a un pas de deixar la música. D'aquella crisi, per cert, en va sortir "¿Por qué me llamas a estas horas?'. Tampoc en fer-nos còmplices de la seva infància en un dels barris més populars de Barcelona.

Havíem entrat a aquella sala per escoltar un músic a qui uns coneixíem més i altres menys, però que no deixava de ser un estrany per la majoria de nosaltres i en sortim amb la sensació de si ens coneguéssim de tota la vida. El cantant ha estat capaç de construir una bombolla de la que no n'hauríem volgut marxar mai. Però tot s'acaba i decideix posar-hi el punt i final tot baixant al mig del públic i regalant-nos, en acústic i enfilat sobre una de les cadires de platea, una exquisida "Todo para todos".