Festival Acústica

Dissabte. Tercera nit d'Acústica. Arribem a Figueres pels volts de les set de la tarda. 'A aquesta hora encara serà fàcil trobar pàrquing', pensem. Il·lusos nosaltres. Figueres ja és un formiguer de gent. La Rambla és plena amb el concert de Reggae per Xics de l'Acustiqueta mentre a la plaça Josep Pla trobar una cadira per sentir el concert que ens ofereix des de les alçades Pol Fuentes és missió impossible. Curiós escenari, el de d'aquesta plaça, amb el músic enfilat a la balconada del teatre Jardí.

A la plaça Catalunya, les food trucks registren una activitat poc habitual per encara no haver arribar a l'hora punta. Es presenta una nit carregada. Ja fa anys que l'Acústica ha assolit el límit de públic i només l'ampliació d'escenaris i dates pot permetre augmentar l'afluència. Tot i això, no puc evitar tenir la sensació que mai abans s'havia registrat una nit tant multitudinària com la d'aquest dissabte. A moments arriba a ser agobiant, però sobrevivim.

A les nou del vespre, comença la bogeria. Núria Graham, Paula Valls, Animal, Judit Neddermann... Impossible arribar a tot arreu. Tots els escenaris funcionen a ple rendiment i el públic es deixa sorprendre, voltant d'aquí cap allà tot degustant propostes per a tots els gustos. Pocs festivals ho permeten tant bé com l'Acústica. Escenaris a tocar l'un de l'altre, concerts gratuïts i grups sempre de qualitat. No és difícil identificar els elements que han convertit aquest festival en un dels més transitats del país.

Amb l'inici dels concerts a la Rambla, centre neuràlgic del festival, arriba el plat fort. Love of Lesbian s'enfilen a l'escenari lluint trajectòria. Dos anys i mig després de publicar el seu últim disc, afronten una gira d'impàs, alliberats de la necessitat de presentar novetats, i en què poden deixar-se anar sense pressions. No és habitual sentir els de Santi Balmés de forma gratuïta i, potser per això, el festival esdevé un autèntic clam.

Mentrestant, la plaça Catalunya bull a ritme de Doctor Prats, el grup de l'estiu. Eufòria i entrega per part d'un públic substancialment més jove que el de l'escenari veí que canta, salta i balla amb aquella adrenalina típica de l'adolescència. Però tornem a la Rambla, on la catarsi de Love of Lesbian ja ha acabat i ara ens rep Albert Pla, que apareix a escena en solitari tot explicant-nos que es va follar l'Antònia Font a un avió.

Irreverent, provocador i atrevit com sempre, Pla se'ns presenta amb un posat rocker -acompanyat de bateria i l'incomparable Diego Cortés a la guitarra- i reforçant la seva faceta de músic davant la d'actor. I, com a cirereta, col·laboració morbosa amb Alfred Garcia -sense referències a l'episodi 'Espanya de mierda'- per deixar-se endur per "El lado más bestia de la vida" i llançar-se a un final de festa a ritme de "Juerga catalana".

Eren les últimes espurnes d'una Acústica que enguany s'ha enfilat fins als 108.000 espectadors i que havia començat ja dijous amb l'emotiu i apoteòsic concert de La Raíz, versió de l'"Empordà" inclosa. El festival obria l'escenari gran en dijous per primera vegada i ho feia per rebre un concert amb gust a comiat, que esdevenia el gran reclam d'un nit que també comptava amb Quimi Portet, Hora de Joglar, Senyor Oca i Bannanabeach.

Però si la nit de dijous va ser apoteòsica i la de dissabte seria multitudinària, la de divendres no es quedava enrere. Sota el paraigües de l'Acustiqueta, Buhos omplia la Rambla ja a mitja tarda amb un espectacle presentat com a 'Buhos en família' que es traduïa en un concert més de la gira del grup, però amb nens sobre les espatlles dels pares enlloc de joves creant pogos.

La nit avançava entre el cantautor d'ànima rockera Joanjo Bosk i el 'katalonski' islandès Halldor Mar fins arribar a un dels concerts més esperats. I és que sentir Joan Dausà sense haver de deixar-se mig sou amb les entrades no és habitual. En aquesta ocasió, però, Dausà havia de competir amb un altre pes pesant com ho és Alfred Garcia. El ja exconcursant d'OT era un dels reclams d'aquesta edició i l'únic capaç de convocar ja públic a les tres de la tarda -el concert era a les onze de la nit- per prendre posicions i assegurar la primera fila. Dalt l'escenari, el cantant demostrava qualitat i entrega i ens mostrava algunes composicions pròpies prometedores, tot i que no podia amagar una certa falta de cohesió en el directe, potser fruit de la seva experiència al concurs televisiu. Intentar combinar estàndards del jazz, composicions pròpies amb què es vol acostar al rock indie i versions del pop més comercial en un concert de poc més d'una hora potser és una mica massa atrevit.

Tancaven la nit Els Catarres, amb una Rambla plena a vessar que es llançava a corejar la inacabable col·lecció de hits de la banda. I encara quedava temps per acostar-se fins la plaça de la Palmera per acomiadar-se a ritme de rap compromès i feminista de la mà de Pupil·les.