Ivette Nadal i Pascal Comelade

Fotografia: Arian Botey

Ivette Nadal ha decidit tancar una etapa i, per fer inventari, ens havia citat a al Teatre Auditori de Granollers. Divendres, puntuals, hi entràvem sense tenir gaire clar què ens esperava dins, però la cantant ens havia promès un concert únic i irrepetible, acompanyada de Pascal Comelade, i això era motiu més que suficient per fer-li confiança. I no ens equivocàvem.

'Arquitectura primera és tornar a la matèria primera, a l'essència', ens explicava poc després de donar inici al concert. D'això es tractava, de recollir l'essència d'aquests deu anys de carrera i sintetitzar-la en poc més d'una hora i mitja de concert. I, amb aquesta premissa, empreníem un viatge entre la poesia i la cançó, amb moments d'una certa contundència roquera i d'altres de delicadesa intimista.

Pascal Comelade ens donava la benvinguda amb un dels seus pianos de joguina característics mentre Ivette Nadal entonava els versos de "Has vist la pluja?", versió de Creedence Clearwater Revival. Aviat s'hi sumava la resta de banda, capitanejada per un Caïm Riba que es dibuixa com una peça clau en la nova etapa musical que vol emprendre la cantautora.

Començava així un intens repàs discogràfic, des d'aquell ja llunyà Guerres dolcíssimes (Autoeditat, 2007) fins al darrer Tornar a mare (Autoeditat, 2015). Entremig, algunes confessions -'El que a mi m'ha fet més forta és la fragilitat', ens explicava- i molta sinceritat. Ens parlava d'aquell àngel que tots necessitem i dedicava una peça inèdita a 'l'àngel meu que he vist que tinc a dins'. I és que si una cosa la caracteritza és aquesta capacitat de mostrar-se al públic sense filtres, des de la naturalitat més absoluta.

Aquesta vegada ho feia ben embolcallada per la sonoritat de la banda i amb la força que hi aportava el piano de cua de Comelade, un autèntic privilegi que multiplicava les cançons i els donava una nova dimensió. Aquesta unió trobava el seu punt àlgid a "No sé on", una de les dues cançons recollides en el testimoni discogràfic de la trobada i que ens deixava un moment de recolliment amb pianista i cantant sols dalt l'escenari.

La nit s'acostava al final amb una recomanació: 'Les cartes d'amor, no s'han de cremar mai' i amb el públic demanant-ne més. Temps només per mostrar-nos una mica més el nou camí, amb una peça inèdita acompanyada únicament de Caïm Riba i per acomiadar-se amb "Farem un foc", l'altre cançó enregistrada per l'ocasió. I encara un darrer regal en forma de repetició de "En aquest parany".