Joan Dausà

Fa dos anys i mig Joan Dausà decidia aturar màquines després d'un lustre frenètic. Anunciava que volia prendre's un temps per digerir cinc anys que l'havien portat, de la nit a dia, a convertir-se un dels músics més admirats del país. "Potser m’ho replantejo tot perquè tot segueixi igual o perquè canviï completament" ens explicava poc abans d'aturar-se. El resultat el descobríem aquest dilluns a Girona, en l'última nit de festival Strenes.

El nou disc ens n'havia donat pistes però en directe aviat quedava clar que alguna cosa ha canviat en l'univers Dausà. El músic apareixia a escena amb una banda completament renovada i formada per només tres músics. Això sí, una tripleta de luxe. El seu inseparable Fluren Ferrer -productor del disc- l'acompanyava als teclats i la guitarra; Dídac Fernández s'encarregava de la percussió i  Núria Maynou del violoncel. Ell s'escudava darrere el piano i ens donava la benvinguda amb la peça que dona nom al disc "Ara som gegants".

Ens trobàvem davant d'un Joan Dausà molt més profund que ens sorprenia amb un concert intens i d'una certa densitat. Un Dausà que passava de puntetes pels seus anteriors treballs. Només recuperava cinc cançons de la seva vida anterior -"Truca'm", "Quan tothom dorm", "No vull anar a dormir" i, ja als bisos, "Jo mai mai" i "Reis del món"- i ens les presentava amb un vestit absolutament renovat. Cap referència a On seràs demà, el seu últim disc.

Potser per la gran càrrega de cançons noves encara poc conegudes pel públic o potser per la intensitat d'un concert menys distès que fins ara, però els fans que havien exhaurit les entrades en poques hores fa gairebé mig any semblaven mirar-s'ho amb una certa distància. Amb més expectativa que entrega. Assumint el canvi de rumb i digerint-lo amb calma.

Ara bé, hi ha coses que no canvien. Dausà segueix sent aquell cantant seductor que sap com posar-se el públic a la butxaca. "Gràcies per tenir aquesta ciutat que potser és la millor de Catalunya, directament!" deixava anar a mig concert. Els anys de descans no han oxidat la seva fórmula infalible per connectar amb el públic, fent gala d'un posat distès i jugant a crear un clima d'espontaneïtat calculada i controlada. Això sí, potser seria hora de començar a arxivar el moment "Per quants de vosaltres és la primera vegada que veniu a un concert?".

Ja a la recta final, record pels presos polítics amb la inèdita "No podran tancar-nos a tots" -"Una cançó que cantarem a cada concert mentre quedi un pres polític a la presó", prometia-. Poc després, la formalitat del concert deixava pas a una espècie de festa dels súpers improvisada. El cantant treia la seva faceta de presentador-animador fent jugar i cantar el públic abans de convidar-nos a convertir les escales de la Caterdral en una guerra de coixins mentre ens deixàvem endur per "La gran eufòria".