La Raíz

S'apaguen els llums. Sona una veu per megafonia: 'Quisiera saber porqué estoy en esta cárzel metido...'. El públic esclata i recita a l'uníson. Ha arribat el dia. Ha arribat el moment. "Entre poetas y presos" ens dóna la benvinguda, com ja és habitual, i ens fa evident que ens espera una nit apoteòsica. La Raíz són experts en dotar d'èpica cada cançó i cada concert, però avui aquesta sensació creix fins a límits insospitats. És l'últim concert a Barcelona, davant d'un públic que va exhaurir les entrades en temps rècord i que arriba disposat a deixar-se fins l'últim fil de veu.

El guió, qui més qui menys, el té clar. Inici calcat al que ja van enregistrar fa just un any al palau de Vista Alegre, a Madrid, i setlist de hits amb els seus moments d'explosió col·lectiva. Com la imprescindible intro de "Suya mi guerra" amb Sandra Monfort a la guitarra i cantada a cinc-mil veus, enmig d'un mar de punys alçats. Sorpreses, poques, però sí un "L'empordà" altament celebrat -un últim concert permet llicències com aquesta- i una poc habitual "Zarzuela y castañuela".

En una nit de comiat tocava també mirar-se en lupa cada discurs, cada paraula que, sobretot, Pablo Sánchez, llançava al públic. 'En Cataluña encontramos una casa, nos sentimos catalanes' ens confessava poc després de pujar a l'escenari. Però la confessió important arribava al tram final: "Ahora nos toca descansar, parar, respirar y mirar des de fuera lo que hemos conseguido. Ser honestos y dejar que la vida y el corazón decidan nuestro futuro. No lo hará la indústria de la música, lo hará nuestro corazón". I una darrera promesa: "Si un día vuelve La Raíz seremos los mismos once y seguiremos siendo nosotros mismos, desde la autogestión".

Porta oberta, però regust a comiat seriós i per una temporada llarga. Per això calia viure la nit amb intensitat, conscients de no saber quan es podria repetir. Ells mateixos ho cantaven: 'Que no se acabe esta noche'. El públic s'aferrava a aquest desig i gaudia com mai de les últimes guspires del concert. De l'eufòria de "Rueda la corona" a l'apoteosi de "A la sombra de la sierra" fins arribar a la darrera descàrrega d'èpica amb "Nos volveremos a ver". Que així sigui.