Les Kol·lontai

Com la Setmana Santa, que acaba amb el dilluns de Pasqua; el Barnasants finalitza amb la commemoració de la proclamació de república catalana, el 14 d’abril. Aquest any, amb Les Kol·lontai i una gran notícia: la sortida a la llum del seu primer disc en conjunt, Cançons Violetes (Picap, 2018). Un àlbum parit des de feia ben poc.

Pere Camps, director del festival, va clausurar un Barnasants que en aquesta 23ª edició ha acollit més de 100 concerts, amb un gran clam; «que a la propera estrena d’inauguració, els que estan a l’exili i a la presó tornin a casa i que Catalunya tingui un govern». Els crits de llibertat inundaven Luz de Gas.

Ivette Nadal, Montse Castellà, Sílvia Comes i Meritxell Gené, somrients i emocionades, van tornar a retre homenatge a les figures que les han anat acompanyant concert rere concert. Montserrat Roig, Sílvia Bel Fransi, Montserrat Abelló, Neus Català, Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Felícia Fuster, Mireia Calafell i una llista immensa de noms de dona que ocuparia paràgrafs i paràgrafs. Totes elles musicades per les quatre cantautores amb passió i encert, tot combinant les seves quatre guitarres amb instruments com el piano, el pandero, l’acordió i l’harmònica.

La nit de dissabte va ser una festa. I com totes les festes, hi va haver moments per a tot. D’íntims i tendres apel·lant a la figura materna amb Ivette Nadal i el seu “Tornar a mare” i Meritxell Gené amb “Llit petit” dedicant-li a la seva mare, «una absència que és presència». Montse Castellà va recordar que «si haguéssim nascut quilòmetres enllà, potser no seriem en un concert sinó que estaríem saltant una balla o creuant un mar» i el seu “Hemisferi Nord” reblava el clau. “Sí, lo delicte que ells han comès és haver nascut massa al sud / cal que el món done la volta per capgirar este planeta injust”. Però s’havia de denunciar encara una última cosa. De ben segur que a Sílvia Comes li hauria agradat no haver de cantar “Mujer en ruinas” perquè això significaria que ja no hi hauria dones que moren assassinades a mans dels seus amants, parelles o exparelles. Però ho va fer, «encara la canto perquè cal cantar-la». 

Amb “Lo fandango del compromís”, una versió de “Lo fandango de Tortosa” folrat d’escrits d’Aleksandra Kol·lontai, la raó del seu nom  i la primera dona ambaixadora de la història; l’escriptora Rosa Regàs i la filòsofa Marina Garcés feien palesa la necessitat de lluitar per la llibertat, “perquè només s’aprèn exercint-la”.

Però amb tot, Les Kol·lontai tenien reservada una sorpresa final per a tot el públic. Després de tot un concert sencer entonant cançons feministes, van decidir cantar el que Sílvia Comes va definir com «la primera cançó feminista del pop peninsular». La cançó feia així: “Jo no sóc aquella que tu t’imagines una senyoreta tranquil·la i senzilla (...) Aquella no sóc jo!”.

Les rialles van cloure una festa violeta plena de reivindicació –en el marc del Barnasants, no podia ser d’una altra manera– i d’homenatge a dones compromeses, com elles 4, que han escrit a la lluita, a l’amor, a la igualtat i a la justícia que ara, gràcies al festival i a l’estudi de gravació de Joan Isaac, quedarà enregistrat per sempre en forma de disc a Cançons violetes (Picap, 2018) per a poder recordar cada dia que “el feminisme ens fa lliures a tots els éssers humans / lo personal és polític / cal una revolució”.