Maria Arnal i Marcel Bagés

Fotografia: Sergi Paramès / Arxiu

S'apaguen els llums mentre una veu, per megafonia, ens recorda allò de no fer fotografies de l'espectacle. També ens demana que no utilitzem els mòbils 'per respecte als artistes'. El compliment de la demanda és absolut al llarg de la nit. Ni una fotografia, ni una llum de mòbil. El teatre accepta la petició i es manté en la foscor més absoluta.

Davant d'un vermell intens que inunda la immensa tela que presideix l'escenari, apareixen Maria Arnal i Marcel Bagés. Comença la guitarra de Bagés i, de seguida, s'hi afegeix la veu única i inconfusible de Maria Arnal: 'Encontraron, donde siempre supieron que estaban, 45 cerebros y un corazón'. Quedem emmudits, presos de la intensitat i el significat d'aquells versos que ens colpegen.

Comença així un concert que ens deixa gairebé sense respiració. Els dos músics repassen el seu tan alabat primer disc, entremig d'un joc d'ombres projectades sobre la tela. Maria Arnal canta des de les entranyes, posant el cor a cada vers, arrossegant-se per terra quan és necessari i lluint força i presència quan la cançó així ho requereix. Al seu costat, Marcel Bagés pren el paper de músic contingut i discret, gairebé invisible. Només alguna mirada de complicitat que li llança la cantant el delata. Però és allà, donant una força indescriptible a cada cançó i posant les guitarres al servei de les emocions.

Al tram final, també s'afegeix a l'escenari David Soler, productor del disc, per aportar més dosis guitarreres a un directe que fa esclatar en aplaudiments al públic al final de cada cançó. Un directe amb la mirada al passat i amb el regust de comiat de saber que no podrem tornar a sentir. I és que, amb el concert a Girona, el duet dóna per tancada la gira per terres catalanes i ja es prepara per un temps de reclusió i -esperem- preparació d'un nou treball.

I, de sobte, quedem atrapats en una frase repetida com un mantra: 'La gent no s'adona del poder que té', ens canta Maria Arnal, gairebé a les fosques. El públic esclata en un aplaudiment infinit. El concert avança i el final es precipita amb una de les cançons més majúscules del disc: "Tú que vienes a rondarme". El Municipal es posa dempeus demanant-ne més i els músics ens responen amb dos bonus track: "Ball del velatori" i la imprescindible "A la vida".