Melendi

El tió, el tortell de Reis, el pesebre, les llums de colors al balcó i Melendi al Palau Sant Jordi abans de les festes són tradicions nadalenques. Els fidels de l’asturià van omplir un any més el Sant Jordi per veure la "Barbie de extrarradio", "la Juana de Arco" i la famosa "Novia a la fuga". La gent anava entrant, somrient, en el mood que transmet Melendi amb les seves cançons -dues hores damunt de l’escenari i el somriure hi va ser en tot moment-. Dues hores de dualiat entre el Melendi més rumber i el que trobem ara, amb unes lletres més madures que sovint miren al passat, com ‘Cenizas en la eternidad’ “y si me tocan las palmas, me da miedo mi pasado”.

Però tornem el principi. Començava amb ‘Tocado y hundido’, un dels temes més mítics que va enendre al Sant Jordi. Continuava amb una de les més noves ‘Tu de Elvis y yo de Marylin’ per tornar al clàssic ‘Violinista en tu tejado’. I ‘Tiempos de re-evolucón’. Era com anar amb en Marty i l’Emmet escoltant música al Delorean. Una de ‘cal y otra de arena’ com es sol dir. Com si fos un LP recopilatori de “los grandes éxitos” on et trobes que o t’agraden totes o t’escoltes tres en bucle.

I va arribar un dels punts àlgits de l’espectacle: “Vamos a bailar un poco”. ‘Caminando por la vida’. 2005. El Sant Jordi ballava, entre amics i familiars recordant la cançó que encara avui sona a qualsevol festa i si no ho fa, ja hi vas tu a demanar-la al Dj.

Després de “invitarnos a un mojito”, de “saltar” i viure i tornar a “la ciudad que me vio nace” amb una guitarra clàssica sobre l’escenari i alguna que altra peça de roba d’algun que altre fan, era el torn dels clàssics. Un mix amb breus de les mítiques de Melendi...La novia a la fuga, la ‘Barbie de extrarradio i fins i tot ‘Piratas del Caribe’, ‘Tu jardín con enanitos’ i ‘Como una vela’. El millor del concert era que ni els temes nous ni els més antics competien entre ells, era la dualitat que va fer del concert un de benvinguda al nadal a Barcelona.

“Hasta pronto, Barna”. I aclamat pels seguidors, van tornar a sortir per interpretar ‘Cenizas en la eternidad’, una cançó molt encertada per finalitzar el concert. Emotiva, participativa i com a protagonistes “vosotros”, els fans, els fidels a Melendi que després de quasi bé dues hores de concert seguien ballant i cantant. I acabava com havia començat, amb una mirada al passat, ‘Lágrimas desordenadas’ posava punt i final -fins el proper any, esperem-.

Recordo el meu primer concert de Melendi. Era petita, molt petita de fet, va ser a la FM del meu poble. Va ser genial, i dijous passat vaig sentir-me com a aquell concert fa uns onze anys. Tot i que m’agrada més el que feia abans, la màgia de la música és que la fas com et sents a cada moment, tot i que no a tothom l’agradi i que portis al mòbil només els temes rumbers. Encara que et que et quedis amb la Juana de Arco i el Bill Gates, continua sent seu i un any més ho demostrava al Sant Jordi, on realment veies a gent que cantava des de l’àlbum Un alumno más (2014) i d’altres que es tornaven bojos amb Caminando por la vida, però tothom va gaudir de la música i al final, d’això es tracta, no?