Oques Grasses

Primer van ser Sopa de Cabra. Un any més tard Love of Lesbian i, el següent, Txarango. L'any passat havien de ser Els Catarres i, enguany, tocava el torn d'Oques Grasses. Tots cinc grups comparteixen un tret comú: bandes de gran renom que duien un temps prudencial allunyades dels escenaris i a qui el públic esperava amb ganes.

I això es tradueix, any a any, en un inici d'Strenes multitudinari. El festival ha consolidat una fórmula arriscada des d'un punt de vista logístic però que li està portant un resultat extraordinari. En aquesta ocasió, l'afluència era menor que en el cas de Txarango -el darrer concert celebrat-, però prop de 8.000 persones tornaven a omplir el Pont de Pedra i part de la Rambla i plaça Catalunya.

Xavi Pascual -director del festival- i Marta Madrenas -alcaldessa de Girona- ens donaven la benvinguda recordant els motius de la suspensió de l'any passat i demanant llibertat d'expressió i democràcia. De seguida saltaven a l'escenari en altura Oques Grasses, que començaven el concert recordant-nos que 'no hi haurà gàbies  per tants ocells'.

A peu de carrer, els -i sobretot les- joves fans d'Oques esclataven i es llançaven a cantar els temes nous, que de seguida començaven a intercalar-se amb cançons antigues. "Fill de Maria" i "Fullar sempre" s'alternaven amb "Escopinya", "Sta guai" o "Cançó de l'aire". L'espectacularitat del format, però, té també la seva vessant negativa, que es plasma en la llunyania entre músics i públic i la fredor que això acaba aportant al concert.

Això sí, els osonencs són la banda que millor han sabut resoldre aquest handicap. I ho van fer a la seva manera: posant-hi molt de morro. Primer ens animaven a fer l'onada i, més tard, aturaven l'actuació per aconseguir que les veus del públic ressonessin a la vora de l'Onyar tot entonant allò de 'John Brown era un petit indi, i ara és una balena'. Abans d'acabar l'actuació també ens convidarien a acompanyar amb les llums dels mòbils "Deixa".

Ja a la segona meitat d'un concert més extens que anys enrere -prop d'una hora de durada-, començaven a arribar els hits. Els de sempre i els nouvinguts. Entre aquests últims hi brilla amb llum pròpia "In the night", però també "Més likes" i "Torno a ser jo", que despertaven l'eufòria d'un públic que també es llançava a cantar clàssics com "Sexy" i "Passos importants". 'Hosti, quina alegria això de tornar. Us trobàvem molt a faltar' exclamava Josep Montero. I, a jutjar per la resposta del públic, sembla que el sentiment era mutu.