Sau

Quan el festival Strenes va anunciar el cartell definitiu de l’edició d’enguany, es guardava un as a la màniga. Setmanes més tard, van anunciar que el retorn de Sau era el concert sorpresa que faltava per desvetllar. I el públic va respondre amb contundència: en pocs dies es van exhaurir les entrades.

Ahir a la nit, a l’Auditori de Girona es respirava l’ambient de les grans ocasions. L’emoció de tornar a veure Sau en directe es diluïa en la nostàlgia que reflectien algunes canes i algunes calbes. Els anys han passat per tothom. L’espectacle que porta per títol Sau 30, celebra les 3 dècades de No puc deixar de fumar, el primer disc editat per la banda.

Els llums es van apagar a la sala Montsalvatge, i talment com si una càpsula del temps ens hagués fet retrocedir més de 25 anys, sonava una veu en off que anunciava les fites més importants de principis dels 90, i seguidament ens situava en ple concert de Sau, possiblement en el de la Monumental de l’any 1992. Els músics compareixien a l’escenari. Hi eren tots, des dels músics fins als tècnics originals. Tots excepte el malaurat Carles Sabater. Al seu lloc un jove Jonathan Arguelles afrontava la complicada missió de posar-se a la pell del mític cantant original de Sau. I ho feia bé, i resultava tant convincent que fins i tot tancant els ulls un podia arribar a pensar que estava escoltant el mateix Carles Sabater.

"Res semblant a res" encenia la metxa del concert; i els èxits se succeïen un rere l’altre. Pràcticament no en va faltar cap. La d’ahir no era una nit qualsevol, era un viatge a la més tendra adolescència de molts. Emoció continguda i alguna llàgrima traïdora que s’escapava. No hi van faltar les nombroses dedicacions a Carles Sabater i els aplaudiments des del cor. "No he nascut per militar" feia aixecar els primers culs del seient quan ja portàvem més d’una hora de concert; i seguidament "Corre corre’t corre" i el públic parafrasejant el mític “a qui pertany?” va convertir l’auditori en una autèntica festa.

No obstant això, una pausa amb música de Clannad oferia un respir abans d’encarar una segona i llarga part de concert que encara s’allargaria una hora més i faria esclatar definitivament l’auditori amb els temes més coneguts de la banda. "Percentatges" encenia de nou la metxa i Jonathan Arguelles gesticulant i vestint com en Carles Sabater animava al públic a cridar i alçar els punys al ritme de la cançó. "Me’n torno a Sau" alçava definitivament al públic que ja no seuria més en tota la nit, i encarava la recta final del concert amb grans perles: "El tren de mitjanit", "Envia’m un àngel", "Foc al cos" o "És inútil continuar".

Amb la nit a dalt de tot, ja només quedava una cosa per acabar-la d’arrodonir, i aquesta no era més que l’esperada "Boig per tu". Però encara es van guardar una darrera sorpresa: "Poetes i promeses" posava el punt i final a aquest inoblidable viatge en el temps.