Suu

Vosaltres heu vist mai, en directe, un somni fer-se realitat? Increïble, no? L'ambient, l'entorn, la gent, tothom ho viu diferent i això es palpa a l'ambient. Vaig arribar a l'Apolo i tot buscant aparcament em vaig creuar amb en Miquel Cubero, guitarrista de la banda (després parlaré de la banda) i vaig veure a la seva cara i als ulls la barreja entre nervis i il·lusió per arrancar aquest nou projecte.

Un cop dins ja veus que aquest concert, inclòs dins la programació del festival Curtcircuit, serà d'aquells en el que el públic també et brinda un espectacle únic, d'entrega i passió. Un públic intergeneracional on adolescents, joves i adults cantaven les cançons. Potser per això, al acabar el concert, la Suu va demanar que el públic també saludi per l'espectacle donat.

Si em demaneu una frase per explicar el concert, potser agafaria una del seu propi disc: “Tan natural, tan com sempre”. Qui esperava veure una altre Suu a l'escenari anava errat, ella va ser igual; espontània, oberta, comunicadora i sobretot, connectada a la seva gent. Va trencar la por escènica sent ella mateixa, com és a la vida real, a l'instagram i a tot arreu. Una confiança i naturalitat que fa fins hi tot por; si amb 18 anys ja està així, amb 28, què farà?

La gent va sortir encantada, el públic era molt fidel i va demostrar que havia fet els deures i es sabia les cançons. La banda va brillar, són uns músics brutals, toquen com els àngels i ells donen un coixí ideal per què la Suu només és preocupi pel que l'hi toca. La connexió entre la banda i ella també cal destacar-la. Són una família, un dels altres ingredients per què el projecte funcioni.

La Suu té una recepta màgica. Una recepta que molts no entenen i critiquen (però no tot s'enten en aquesta vida), però que molts més adoren. Enganxa, connecta amb una generació que necessita nous llenguatges i formes d'expressió que ella té.

El futur (i el present), és natural, és Suu.