Vicente Amigo

Sota un focus zenital i sense més companyia que la seva guitarra, Vicente Amigo apareixia sobre l'escenari del Liceu de Barcelona. Era el primer cop que l'artista actuava en aquest teatre i, per fer el primer contacte amb l'entorn, va decidir tocar en solitari la seva primera cançó: una taranta que durà aproximadament vuit minuts i que va rebre una molt càlida ovació. 'Eres grande Vicente!' cridaven espontàniament alguns espectadors, i ell començava un breu discurs en el qual deia que enviava a tots una abraçada musical que sortia del seu cor.

Tot seguit entraren els artistes que acompanyarien al guitarrista durant la nit. Aquests s’assegueren formant un semicercle que, juntament amb el que l'estructura del Liceu dibuixa, tancava un oval dintre del qual començaren a ressonar les més apassionades freqüències sonores. Tots plegats van interpretar "Tangos de Arco Bajo", fent mostra de les destreses musicals de cadascun. Va ser especialment destacable, però, la participació del cantant Rafael de Utrera, que va sorprendre amb la seva veu impecable, inesgotable i potent.

Veus provinents de la foscor que embolicava les butaques llençaven irrefrenables 'olé' que no interrompien pas l'actuació, sinó que participaven en la unicitat de les cançons en directe, tot embellint-les: una relació recíproca entre públic i artistes; una festa flamenca. I és que, Vicente Amigo va portar una sèrie de cançons incloses al seu nou disc: Memoria de los Sentidos (Sony Music, 2017), amb el qual l’artista cordovès ha buscat apropar-se a les arrels flamenques.

El bailaor El Choro, en un moment prou avançat de la vetllada, s’aixecà de la seva cadira per respondre al compàs que començava a posseir-lo: una bulería que va encendre la metxa dels seus peus i els va fer esclatar en una traca de moviments explosius continguts durant el concert, com petards que esperen tot l'any les falles. L'elegància dels seus passos seguien perfectes el compàs de la guitarra i, tan clavats, que, a cert punt, aquesta va emmudir i confià al ballador el silenci del teatre, deixant que les seves sabates fossin l'única veu audible.

Assossegant l'eufòria que aquest ball va contagiar, l'agrupació va començar l'última peça: l'emotiva "Requiem", un homenatge colpidor dedicat a Paco de Lucía. Difícil era contenir les llàgrimes per alguns dels assistents, ja que la sensibilitat amb què va ser interpretada per part de tots els músics va ser màxima. La cançó, a cert punt mutà cap a una altra que, en les primeres notes de guitarra, va fer embogir al públic, que aviat esbrinà quina era. Es tractava de "Roma", aclamada pels seguidors del guitarrista i amb la qual aquest s'acomiadà de tots.

Amigo s’atansà al públic amb la guitarra al capdavant, regalant-la els aplaudiments i mèrits de la nit: un gest que demostra l’amor pel seu instrument. ‘¡Un abrazo!’, deia un dels més importants intèrprets de flamenc del moment, i afegia per últim: ‘bueno... en realidad os he dado un abrazo todo el tiempo que he estado tocando’.