Xavier Rudd

Tot just s’acostava l’hora d’obertura de portes de la Sala Razzmatazz de Barcelona i la cua de gent que esperava per entrar ja es cargolava més enllà del xamfrà. No cal dir que l’expectació per rebre a Xavier Rudd presentant el seu darrer treball en una de les seves dues úniques aturades a l’estat espanyol alimentava l’ànsia de la majoria de les persones que s’acumulaven a la fila. Tot i que abans de parlar del cap de cartell, val la pena mencionar a St Woods com a un dels incentius per arribar d’hora al concert. Aquest artista madrileny amb una incipient carrera discogràfica, pot presumir de més de 4.000 subscriptors i més 100.000 visualitzacions en el seu canal de YouTube, molts dels quals, visibles, formaven part del gruix de gent que tenia intenció d’ocupar les primeres files de la sala des dels primers instants.

Passaven escassament deu minuts de l’hora prevista pel seu inici i el carismàtic artista australià va pujar a l’escenari per donar peu al que seria la primera descàrrega eixordadora de xiscles, xiulets i aplaudiments d’una sala plena fins dalt, desitjosa de gaudir-lo i preparada per entregar-se a l’hora d’entonar el I believe I believe I believe del "Honeymoon Bay", tema amb el que obriria el concert i la presentació del seu nou àlbum: Storm boy.

Acompanyat per les seves guitarres, harmòniques i didgeridoos Xavier Rudd va repassar els diversos temes de la seva última entrega, així com alguns dels seus temes més populars com "Follow the sun" o "Come let go". Tal com es desprèn del fet que fora un concert promogut per la plataforma Cooncert, el desig per rebre a aquest músic de les antípodes era majúscul. I és que el sincretisme musical que proposa genera autèntica fascinació entre públics diversos de tot el planeta. 

Ja fora recolzant-se únicament sobre la seva guitarra o exhibint el seu talent multinstrumentalista combinant les cordes amb el didgeridoo o l’harmònica, Rudd va demostrar la  seva capacitat  per combinar unes lletres sempre inspiradores i compromeses amb diversos ritmes reggae, rock o d’arrel australiana, generant un efecte hipnòtic, quasi extàtic, en un públic que embogia a cada gest i a cada vibració sonora que emergia del didgeridoo.

Al llarg de més de dues hores, Rudd i la seva banda van fer gala d’un espectacle treballat al detall on ni una sola paraula, color ni gest discordava amb el missatge d’amor, llum i pau que entronca i vertebra l’obra musical d’aquest artista. Com si d’un predicador evangelista de pel·lícula americana es tractés, el músic australià va exhibir la seva fe en la bellesa del món i de l’essència humana, interpel·lant a un públic entregat que no dubtava en respondre fervorós a totes i cadascuna de les seves arengues i a exclamar enèrgicament a tots i cadascun dels seus do you feel the light?!

Finalment, en l’últim tram de l’espectacle, en solitari dalt de l’escenari, Xavier Rudd va despedir-se dedicant al públic una darrera ràfega sonora des de la bateria i el didgeridoo, preparant l’ambient i l’atmosfera de la sala per un últim cant de comiat on l’Spirit bird mostraria, per darrer cop, fins a quin punt la seva lírica és capaç de commoure i unir totes les veus presents.