Alejandro Sanz

Un univers a l’escenari, que convergia entre la llum de la lluna, entretallada pels núvols, i la brillantor d’un públic i escenografia que van crear constel·lacions en una propera nit d’estiu a l’estadi del RCDE Stadium. Alejandro Sanz s’iniciava a l’escenari amb una afirmació que copsaria durant el concert: “esta noche quiero darles algunas sorpresas”.

I la carta d’intencions no va fallar. Va trencar el gel amb una primera aparició, la de Shakira, amb qui va cantar “La tortura”. També amb Francisco José Arcángel Ramos, conegut artísticament com Arcangel, van oferir un duet al ritme de “No tengo nada”, del seu últim disc, #ELDISCO (Universal, 2019), que no va deixar indiferent ningú. En l’últim tret de sortida, Sanz va decidir que “Este segundo”, que havia sorgit de l’emoció més profunda i honesta, “merecía ser cantada en castellano y catalán”, junt amb una cantautora que el fascina, Judit Neddermann.

La màgia va néixer en cada moment. Les sorpreses preparades no van treure terreny a aquelles que van sorgir de la puresa de cada instant, de cada cançó. El públic esperava, latent, un gest, un arpegi, una melodia; amb les mans alçades o amb l’expectativa als ulls. L’emoció va semblar sintonitzar en tot l’estadi quan Alejandro Sanz va fer una pausa al poc de començar a interpretar “El trato”. “Qué barbaridad. Estáis locos”, deia amb un somrís que se li escapava entre llàgrimes mentre observava un mar de globus blancs il·luminats i llanternes de mòbils, que generaven un harmònic efecte visual.

El repertori musical marcava una atmosfera de sentiments canviants. S’exaltava amb la força de cadascun dels i les components de la banda, amb una escenografia que donava una visió conjunta de l’equip a través de la seva projecció per les pantalles. Cançons com “Looking for paradise”, “Quisiera ser” o “Te canto un son” van aixecar el públic de les grades. També, a mode coral, van ressonar, sobretot, les conegudes “Amiga mía”, “Ella” o “Corazón partío”, amb què va cloure’s el concert.

En homenatge a Juan Carlos Aragón, dels autors més coneguts de pasdobles del Carnaval de Cádiz, que va morir recentment, va interpretar la peça “Yo que sé qué piensa la gente” de Los Yesterdey, el seu grup. Ja va fer-ho en la seva estrena de la gira, #LaGira, a l’Estadi Benito Villamarín (Sevilla). Al compàs del piano, que tocava amb precisió, va situar-se al centre de l’escenari per deixar-s’hi la pell.

Durant les dues hores en acció, l’artista gadità revelava el somriure d’un nen adult que no ha oblidat jugar; que domina les peces del cant, la musicalitat i l’emoció, i que sap que el joc no el guanya sol, sinó amb tothom qui ho possibilita. Sentia el que cantava i ho transmetia amb expressions de tots colors. “Quería sorprenderos, pero me habéis sorprendido vosotros a mí”, anunciava amb un sentiment, que li menjava les paraules.

Recollint un vers de “Mi marciana”, podríem reconèixer a l’artista que té “guardados abrazos que abarcan ciudades”, perquè, a Barcelona, més de 35.000 persones van vibrar amb la seva presència. En aquelles constel·lacions dins la nit, en què l’espai-temps semblava perdre’s en el minutatge, “en este segundo, y este, y este”, Alejandro Sanz manifestava que va ser una nit increïble, i que no l’oblidarà mai. “Les amo, les quiero muchísimo”. I s’acomiadava amb un “Hasta la próxima, Barcelona. T’estimo”.