Brad Mehldau i l'OBC

El de la música clàssica és un món de paciència i ordre. L’ordre de músics esperant pacientment el seu torn de sortir a l’escenari darrere les portes de fusta de l’Auditori, el que els fa esperar pacientment el compàs en què finalment el seu instrument interpreta aquella línia que tantes vegades han practicat, o la paciència del públic, que il·lusòriament sembla esperar que acabin les llargues peces per poder tossir en massa.

Tanmateix es genera un contrast potent quan darrere de la fusta, les cordes d’acer i les tecles es troba una llegenda del jazz com Brad Mehldau, que durant més de vint-i-cinc anys s’ha consolidat com un dels solistes amb més caràcter al panorama del jazz internacional. Però aquesta nit no toca a format duo amb Joshua Redman, ni col·labora amb artistes com Kurt Rosenwinkel o Pat Metheny, sinó que s’embarca en una estranya i al mateix temps
emocionant col·laboració amb l'OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya).

Les respiracions del conjunt orquestral, que, per al segon acte on interpreten una suite de la banda sonora de There Will Be Blood (Pous d'ambició, protagonitzada pel mateix Daniel Day-Lewis que acaba de retirar-se amb El hilo invisible), es troba composat únicament per instruments de corda (cellos, violins, contrabaixos i violes) creen una atmosfera de tensió constant. L’única excepció a la norma és la clarinetista, que aporta una veu aguda i destensant que travessa els corrents d’aire dels seus acompanyants. El contrast dels fregaments llargs i el pizzicato eclèctic porten amb ells un cert grau de solitud i tristesa, que suposa un tema recurrent durant l’espectacle.

Darrere els primers batecs de les seves mans, volant a través del teclat, s’infereixen tots els anys d’experiència que han convertit Brad Mehldau en un autèntic artesà del piano, construint les seves peces en directe completament sol. Els dubtes que tots portem dins semblen materialitzar-se a través de la manera en què el músic estatunidenc repeteix patrons i tensions menors a través dels compassos terciaris. De seguida el públic ens veiem immersos en una espiral introspectiva de la qual no podem escapar, una que es fa més profunda amb cada progressió harmònica nova. Ja que el concert no ha respectat l’ordre temporal establert al programa de l’Auditori, jo tampoc ho faig a aquesta crònica.

La hibridació és la paraula clau que faria servir per descriure la fórmula d’aquest concert, una proposta ambiciosa organitzada pel projecte europeu Music Up Close Network, que busca portar l’escena simfònica a un públic més jove i obert. No jutjaré la validesa d’aquesta aposta en absolut, però des de tribuna observo una nevada moderada sobre els caps de la gent. Per ajuntar l’univers simfònic amb l’anarquisme d’una figura del jazz calia la batuta d’un director excepcional com Clark Rundell, que després de la seva educació a Chicago ha servit en altres projectes d’orquestres amb artistes de l’alçada d’Esperanza Spalding, Tim Garland o Wayne Shorter.

I amb aquesta combinació arribem al clímax de l’espectacle: l’orquestra al complet obliga Mehldau a adaptar-se a un panorama molt diferent, creant un intercanvi constant d’inputs entre ell i dotzenes de músics. I el resultat és sincerament magnífic, traient els inevitables moments en què certs patrons es repeteixen massa. Cada nota té un lloc, cada acord una raó de ser, cada tensió una finalitat. Nosaltres, com espectadors, surem dins un corrent entre dos llenguatges, dues maneres d’entendre la música que en xocar s’enforteixen l’una a l’altra. I al cap i a la fi, aquesta és -o hauria de ser- l’essència darrere qualsevol esforç artístic o fins i tot del propi amor, oi?