Chucho Valdés

Les nimfes del Palau de la Música s’il·luminen; sembla que amb aquella mirada tan pètria segueixin les passes de Chucho Valdès que fa la seva aparició des de l’esquerra de l’escenari. Amb el primer aplaudiment comença el cinquantè Festival de Jazz de Barcelona i es nota que el cubà no és aliè als escenaris barcelonins.

Abans que Chucho Valdés trepitgés l’escenari del Palau, Tito Ramoneda, director general de The Project, l’empresa organitzadora del Festival, recordava als assistents que: “El jazz és patrimoni de tots els barcelonesos i com a tal s’ha de mimar i conservar”. I és evident que el festival se n'encarrega amb caps de cartell com Avishai Cohen, Tribalistas, Diego el Cigala i Andrea Motis amb Ignasi Terraza entre d’altres.

Valdés torna a Barcelona per presentar el seu nou treball Jazz Batá 2 (Mack Avenue Records), la segona entrega d’un projecte que va posar en marxa fa més de quatre dècades, el 1972. Aquí el piano i el contrabaix comparteixen protagonisme amb diversos instruments de percussió sent el més particular el batà: un conjunt de tres tambors que originalment sonava a les cerimònies religioses yourba de Nigèria i que va començar a entrellaçar-se amb els ritmes del jazz de la ma de Bebo Valdés.

El mestre aixeca la mirada de les blanc i negres per explicar al públic que dedica el disc al seu pare, i la cançó “100 años de Bebo” es dedica sola. Fa 100 anys del naixement de Bebo Valdés qui va ser acollit pel festival múltiples vegades i entremig dels ritmes del jazz caribeny es cola una melodia de la qual pare y fill solien gaudir junts quan Chucho era petit.

Amb crits d’¡Agua! l’eucaristia musical va arribant al seu fi i Dreiser Durruthy Bombalé deixa el batà per passar a beneir, literal i metafòricament, al públic que exprimeix les ultimes gotes de les vibracions del jazz de Valdés.