Clownia
Una ciutat llunyana, però de fonaments ferms
'Quina calor, quina calor que fa; ens haurem de despullar'. Divendres al matí, només arribar a la plaça, la veu de Joan Garriga ja ens presentava un bon resum del que seria la sisena edició del Clownia. Acabaven de tocar Segona Mà i el líder de La Troba Kung-Fú ultimava les proves de so sota un sol de justícia. En plena onada de calor, les temperatures a Sant Joan s'enfilaven fins als 40 graus, una xifra pràcticament inèdita en ple Ripollès.
La ciutat que Txarango van idear fa més d'un lustre s'havia alçat ja la nit anterior, amb els concerts de Balkan Paradise Orchestra, Lildami i Pupil·les, però era divendres quan es començava a mostrar amb tota la seva esplendor. Després de sis anys, Clownia ja no és cap invent, ni cap somni llunyà. S'ha convertit en una ciutat de fonaments ferms, oberta a uns habitants fidels que any a any repeteixen estància.
Que Txarango han aconseguit crear un imaginari que va molt més enllà del propi grup no és cap secret. I que aquest imaginari ha calat fort entre els seus seguidors tampoc. Però si algú encara no entén del tot què vol dir això, només cal que passegi cinc minuts per Clownia. Enguany, el grup no pujava a l'escenari, però la seva manera de fer i la seva filosofia s'amagaven darrera de cada detall. Segurament això és el que fa de Clownia un festival diferent a la resta.
La primera nit de concerts dins el recinte ens preparava un cartell d'altura. 'Avui és el dia bo', repetien una vegada i una altra les converses que s'anaven succeint durant la tarda. Bona part dels grups més esperats es concentraven aquella nit, creant una certa descompensació en el cartell.
Suu i Judit Neddermann obrien foc sota la calor sufocant de la carpa, mentre que la nit començava amb un Joan Dausà poc habituat en aquest tipus de festivals. El seu directe pausat, de tirada trista i intimista contrastava amb la resta del cartell de la nit, però el cantant tirava de carisma i poder comunicatiu per trobar la connexió amb el públic, que cantava i s'emocionava mentre queia el sol.
Dos noms propis marcaven el devenir de la nit. El primer, Oques Grasses, amb el concert més multitudinari del festival, un públic entregat i oferint tota una demostració de força. Són el grup de l'estiu, el nou disc els ha catapultat després d'un temps de descens i es van endur el Clownia per davant sense miraments. El segon, Doctor Prats, que repetien després del concert apoteòsic de l'any passat i no van decebre. De fet, els de Terrassa mai deceben. Tenen un directe ben trenat, potent, enèrgic i calculat al mil·límetre. Són aposta segura i per molt que estiguin al segon any de gira i aportin poques novetats al directe -més enllà de la vestimenta-, segueixen sent aposta segura.
Entremig d'ells dos, la festa de Buhos va mantenir en alerta el públic i, abans d'anar a dormir, els més valents -pocs- encara van mantenir-se dempeus per vibrar amb el rock feminista de Mafalda, una de les grans revelacions de la temporada.
La jornada de dissabte començava amb el que ja és una tradició més del Clownia: el concert matinal de Di-Versiones. Cinquè any i cinquè ple absolut a la plaça, amb un públic que desafiava el cansament, la calor i la son. Era la primera espurna d'una jornada que transitaria entre el reggae i ritmes llatins primer amb Natxo Tarrés i Karamba i més tard amb l'activitat nocturna, que tenia com a reclam l'única banda internacional d'aquesta edició.
Directament des de Colòmbia arribaven una de les bandes de salsa més reconegudes del planeta. Estem parlant de La 33, un grup poc prodigat a casa nostra. Potser per això els costava trobar la connexió amb un públic poc predisposat que freqüentava més la zona de food trucks que l'espai de davant l'escenari. Abans dels colombians, la Dharma havien fet el seu debut al festival, tirant de hits i assegurant-se l'èxit amb una col·laboració amb Alguer Miquel a "Resistir és vèncer", la cançó amb lletra de Jordi Cuixart. Energia i passió sobre l'escenari d'una banda incombustible que segueix dempeus, conquerint festivals i ampliant horitzons després de més de 45 anys. Un dia algú haurà d'analitzar el seu fenomen. Potser al darrera hi trobaríem la clau de l'eterna joventut.
La Dharma i La 33 eren dues apostes arriscades, que aportaven diversitat a un cartell que tornava al seu curs habitual amb Green Valley. Reggae per reconnectar amb el públic jove, poc atret per les dues propostes anteriors, i per aplanar el camí cap a un altre dels noms esperats del festival: Itaca Band. La banda tornava a Clownia amb nou disc sota el braç i un directe vibrant que va encendre el festival. El temps havia passat volant i el reggaeton feminista Tremenda Jauría tancava el recinte de concerts. Quedava només la jornada de diumenge, amb la tradicional paellada popular i els concerts de Xiula i Strombers.
