Companyia Eléctrica Dharma

Tots coneixem dins el panorama nacional i internacionals gran bandes “històriques” que després d’una etapa fora dels escenaris decideixen tornar. Un cop “superat el problema” que els ha mantingut apartats del seu públic creen un espectacle, sovint de factura impecable, so acurat, temes evocadors, grans jocs de llums, focs i artificis... Però la banda ja no és el que era, i puja a l’escenari com si anessin a treballar a l’oficina. Notes que els manca alguna cosa, com si a la interpretació li faltés aquella flama que va fer mític el grup.

No és el cas de la Dharma. Divendres, després de cremar quaranta-vuit anys i vint-i-quatre discos, presentaven el seu darrer treball, el que fa vint-i-cinc: Flamarada (RGB Suports, 2019) dins la programació del ja més que consolidat festival Strenes de Girona.

En el Teatre Municipal de Girona, amb la sala totalment a les fosques, una veu en off ens explicava que els components del grup tenien dos opcions: renovar-se, o plegar. Ells van escollir la millor, renovar-se i per celebrar-ho ens demanaven que ens poséssim dempeus per rebre a La Companyia Elèctrica Dharma.

Amb el retronar de tambors, que donava el tret de sortida a l’espectacle, el Teatre Municipal sencer ja saltava amb força. Iniciàvem el concert, i el que seria la primera part de l’espectacle, amb el tema que dona nom al disc “Flamarada”, que la Companyia va interpretar de cap a peus amb poques pauses entremig, les justes per agafar aire, tot seguint l’ordre del treball publicat.

Les cançons de Flamarada tenen un to renovador, esperançador, però com no podia ser d’un altre manera en els treballs de la banda de Sants, mantenint el seu so característic amb temes com “De cap i de nou” o “Busca’m quan faci vent”, dedicada al seu germà Josep, que segons ens confessava en Joan és “el que els va ensenyar a jugar al pati que és l’escenari”.

El caire reivindicatiu quedava palès en temes con “Al mar ressonen crits”,recordant-nos els dramàtics viatges dels refugiats. Però sens dubte el moment més emotiu de la nit va ser amb la interpretació tema “Resistir és vèncer”, una poesia escrita a la presó per Jordi Cuixart i musicada per la Dharma a la que avui ha posat veu Neus Cuixart, acompanyada del Cor Geriona i amb tot el públic dempeus, onejant estelades i banderoles amb el lema de de “Llibertat presos polítics”.

Amb la darrera cançó del disc Una vida nova, la banda barcelonina ens va demostrar fins a quin punt arriben a ser d’incombustibles i van oferir-nos la segona part de l’espectacle. Iban Rodríguez a la bateria, Pep Rius a la guitarra elèctrica, Carles Vidal al baix, Maria Fortuny als teclats, Lluís Fortuny al fiscorn i Joan Fortuny al saxo soprano ens obsequiaven amb una altra hora de show, gaudint dels mítics sons del saxo i el fiscorn a dues veus, oferint-nos moments musicals amb estils tant variats com pop, folk, rock, psicodèlia i fins i tot una mica de metal, cosa que fa impossible encaixonar a la Companyia en un únic registre, i no obstant fàcilment identificable, el “so de la Dharma”.

Títols que han marcat la nostre memòria musical com “No volem ser”, “Àngel en dansa”, o el ja convertit en himne “La presó del rei de França” va aconseguir que els incondicionals assistents saltessin al ritme de la música.

Ja en el torns dels bisos entre aplaudiments i crits de “Força Dharma”, de nou amb les Geriona sobre l’escenari vam cantar tots plegats “Inanna”, i finalment tornant a l’inici del recital van interpretar de nou “Flamarada”, demostrant que la flama de la Dharma crema ben viva.