Eddie Vedder

Íntim, nombrós. Tendre, rocker. Eddie Vedder, sense Pearl Jam. Confós, segurament un seguit de paraules que semblen una contradicció però que el dimarts passat a la nit van respirar-se en perfecta sintonia en l’ambient del Palau Sant Jordi de Barcelona.

Damunt del mateix escenari on va tocar la mítica banda Pearl Jam ara fa gairebé un any, el seu vocalista, Eddie Vedder, va oferir ahir un concert a veu i guitarra que va evocar l’autèntic clima unplugged dels anys 90 entre els més de 8.000 espectadors que omplien les grades del recinte.

Abans de començar, els passadissos del Palau anaven acumulant fans amb mitges melenes, mans ocupades amb gots de cervesa, i nombroses samarretes de Pearl Jam entre alguna que altra del mateix Eddie. De fons, l’imponent cantar de l’irlandès Glen Hansard acompanyava, a base de piano, acústica i distorsions, al públic més puntual. Una actuació telonera que es va acabar convertint en un akelarre emocional i estrident que va fer posar la pell de gallina.

Per obrir el concert, un sol focus tènue i una versió instrumental del primer clàssic de Pearl Jam: “Alive”, que va ser interpretada pel quartet de corda holandès Red Limo String, encarregats d’aportar el toc melòdic en moments puntuals de l’actuació de Vedder.

“Estic content de tornar a ser a Barcelona, us he trobat a faltar”, va confessar Vedder ja en escena. Tornava a ser aquí, sí, però aquesta vegada més despullat, més carismàtic, i en solitari. Entre una escenografia sòbria que representava unes golfes, rodejat de maletes de rodamón, i damunt d’una catifa rodona amb un tamboret, el cantant nord-americà va entrar en matèria amb “Far behind”, del seu disc en solitari i banda sonora de “Into the Wild” (2007), i va prosseguir amb un repertori ple de cançons pròpies, d’interpretacions en solitari de clàssics de la seva banda, però també de nombroses versions com “Keep me in your heart” de Warren Zevon o “You’ve got to hide your away” de The Beatles.

Després d’un emotiu homenatge i memorial a Tom Petty amb “I won’t back down”, d’un toc d’elèctrica amb “Death man” i “Wishlist”, i d’un duet amb Hansard interpretant “Sleepless nigths”, qui també el va acompanyar en peces com “Long nigths” on Vedder va poder lluir els seus millors greus, el clímax de la nit va ser amb la connexió que es va crear al cantar “Better man”, on els espectadors s’alçaven emocionats de les cadires amb els braços enlaire il·luminats a cops de llum.

Però al concert no només s’hi va sentir música, també monòlegs, com el discurs reivindicatiu que va fer Eddie contra les polítiques migratòries de Trump, les quals va titllar de “bullshit”, o el tribut a Antoni Gaudí, el seu “arquitecte preferit i que tant inspira”, segons Vedder. Moments que, de manera improvisada, es van acabar convertint en diàlegs informals entre cantautor i públic, en encaixades de mans, i en alguna cervesa compartida.

Amb una versió quasi còmica en ukelele de “Should I stay or should I go” de The Clash i la rotunda “Rockin in the free world” de Neil Young, va quedar culminat el concert.

El ressò de les puntades de peu del públic a les tarimes de la platea per acomiadar-se del cantautor va ser unànime, fins i tot, més d’un espectador s’escarrassava per fer sonar amb cames i mans les grades de ciment que s’enfilen fins la cúpula del recinte de Montjuïc.

La nit de dimarts, i després de quasi dues hores i mitja de concert sense interrupció, el que es va recordar al Palau Sant Jordi de Barcelona és que Eddie Vedder és, clarament, un dels noms imprescindibles del rock alternatiu contemporani, i que si ara li ve de gust cantar així a la seva gent, en solitari, ho pot fer, perquè la gent cantarà amb ell.