Els Catarres

Habituats a sentir-los en festes majors i festivals a l'aire lliure, entrar a un auditori a escoltar un concert d'Els Catarres és una sensació estranya. Més encara ho és veure'ls asseguts -a excepció d'Èric Vergés, dret durant bona part del concert- i escudats per un quartet de corda.

Fora de la seva zona de confort, el trio osonenc ens proposava a l'Strenes un espectacle inèdit que els permetia treure del calaix cançons oblidades. I és que Els Catarres és un d'aquells grups que veu com una part important del seu repertori queda sovint enterrat. Cançons lentes i intimistes, difícils de defensar en els directes habituals i que poques vegades poden entrar en les rotacions, troben en aquests formats especials el seu aparador idea. Per això no és d'estranyar que gairebé cada temporada, la banda acabi ideant un espectacle de teatre per donar protagonisme a les cares B.

"No patiu perquè també en tocarem de noves. Tocarem de tot" ens avisava Vergés només començar. Arrencava així un concert que trobava un bon equilibri entre la calma i l'eufòria. La cançó que obria la nit era una d'aquestes balades a reivindicar -"1983"- però de seguida deixava pas a "Perfectes", una cançó àmpliament coneguda pel públic, que esclatava a cantar.

Així avançava el concert. Mirada al passat amb "Vell llop de mar" -del seu primer disc- i "A tot color" -del segon- i nou punt d'inflexió amb "En peu de guerra". El format permetia a Vergés desganar els secrets de cada una de les cançons i entretenir-se en discursos extensos impensables en la resta de concerts de la gira. Al davant, un públic fidel i familiar, que celebrava els hits però que també es deixava endur per les cançons retrobades.

Al llarg de la nit recuperaríem cançons gairebé inèdites en directe com "Utopia" o "La Barba", però també descobriríem noves sonoritats de cançons més habituals com una "Tintin" reconvertida en balada o "Pren el moment" sense banda i amb l'únic acompanyament del quartet de corda. I, sí, també podíem gaudir d'èxits com "Vull estar  amb tu", "Tokio" o "Fins que arribi l'alba".

La nit també ens deixava moments especialment emotius com "Gandia 1924" interpretada per Èric Vergés amb l'única companyia de Marçal Ayats (violoncel) i dosis de reivindicació amb "El setge" reforçada per les imatges dels presos polítics que s'anaven succeint a la pantalla posterior a l'escenari.

Ja als bisos, ens retrobàvem amb la versió més reconeixible de la banda. Sense quartet de corda ens presentaven la 'Jenifer del s.XXI", amb forta presència de vents i un posat més punkie, que acabaven d'explotar amb "Vola amb mi". Continuaven la pluja de hits amb "Sota la llum del sol" i una "Rock'n'roll" amb pinzellades swing, abans de donar pas de nou al quartet de corda per acomiadar-se amb "Invencibles" i "La porta del cel".