Embassa't
Crònica d'una immersió en l'escena 'indie'
Quan arribo a la porta d’entrada, els voluntaris de les samarretes liles em lliguen al canell la polsera amb la primera novetat de l'Embassa’t 2019: un xip de sistema de pagament “cashless” que funciona a totes les paradetes i barres del recinte, on et cobren amb l’app instal·lada als seus propis telèfons mòbils. Aquesta actualització tecnològica del festival independent de Vallès dona la benvinguda a tots els assistents de l’edició d’enguany –la més paritària i la més multitudinària fins el moment– que ha reunit en el seu cartell exponents de primera línia de l’escena alternativa i electrònica catalana, peninsular i europea.
Fins a 2.400 persones han passat aquest passat cap de setmana pel recinte de la zona esportiva de la Bassa de Sant Oleguer a la caça de música de qualitat, cerveses artesanes i concerts de proximitat, superant així les xifres de venda d’abonaments de l’edició del 10è aniversari. L’any passat, el cartell escollit pels propis assistents de l’Embassa’t va estar dedicat a repassar les principals figures que havien passat per la història del festival, com ara Mishima, Pau Vallvé, Núria Graham o Mazoni. “Enguany volíem fer l’exercici de mirar més cap al futur i no tant cap el passat, per caminar cap a un públic una mica més rejovenit que l’habitual a l’Embassa’t”, remarca Arnau Solsona, un dels directors del festival. Potser, el grup que millor personifica aquesta filosofia de cartell és Novedades Carminha amb el seu punk rock barrejat amb ritmes i sonoritats més urbanes, llatines i funk.
Precisament les cançons ballables, desenfadades i fresques dels gallecs han estat les que han aglutinat el públic més nombrós i engrescat de tot el festival, seguides de ben a prop de l’èxit de Cala Vento, El Petit de Cal Eril, Clara Peya, Joe Crepúsculo i Kiasmos durant el divendres, i les esperades actuacions de Mourn, Ferran Palau, Cariño, Kazy Lambist o Dellaporte dissabte –per mencionar-ne algunes de les principals. Aquí comença la crònica de la immersió en música alternativa que els milers d’assistents –i entre ells, la cronista– van rebre el cap de setmana del 14 i 15 de juny a les afores de Sabadell.
Vespre de contrastos amb les Pinpilinpussies, Clara Peya i Ljubliana & The Seawolf
Les encarregades d’obrir el festival són el duo guitarra-bateria de les Pinpilinpussies, guanyadores del concurs de grups emergents de la “Fàbrica Embassa’t” amb el seu “garage pop amb actitud post-punk” i reminiscències a Courtney Barnett, segons la seva pròpia carta de presentació. El públic, a tres quarts de 8 encara força reduït, assenteix repetidament amb el cap al ritme de Gritos (“80/B”, Producciones Polyklin, 2019), confirmant que segurament sentirem més a parlar del seu so cru. Tot i la seva curta trajectòria dins el circuit musical, aquest duet “power girl” que s’intercanvia els instruments a mig concert també va obrir la festa Mondo Sonoro d’enguany i està previst que toquin al “Primavera Weekender” de Benidorm.
Mentre s’apaga l’eco dels darrers riffs de les Pinpilinpussies a l’escenari Yearphone, un dels Premis Nacionals de Cultura d’aquest 2019 puja, descalça, a sobre del Principal. N’havia sentit molt a parlar, d’ella, però mai l’havia sentida a ella i al seu grup en directe. "Jo volia fer un disc sobre temàtiques crítiques i em vaig adonar que només podia escriure cançons d’amor”. Així és com la Clara Peya presenta el procés de creació del seu 8è disc, Estómac (Satélite K, 2018). Jazz, rap, pop i electrònica posen música a lletres d’un lila amb una sensibilitat infinita que, des de la sinceritat, esfondra els ciments més profunds de la construcció de l’amor romàntic. “Ens han enganyat, res no era veritat, ens han promès cel, quan tot és asfalt”.
Tinc la sensació que els ulls de la Magalí Sare, la cantant que posa veu i ànima a la major part de les cançons del concert, em miren fixament mentre em confessa que “el cor i jo ara estem sols. Ni tòrax ni pulmons”. A la meva dreta, un home la dibuixa en bolígraf negre sobre els fulls quadriculats d’una petita llibreta. Paral·lelament, com si així li ho demanés l’estómac, tot sovint la Clara es posa dempeus per prémer les tecles amb més intensitat, i les paraules acompanyades de les notes nues es van filtrant endins. De tant en tant, es gira cap al públic mentre es mossega la llengua i somriu, sense deixar d’omplir-ho tot.
Durant el concert de la Clara els músics cedeixen un espai i un temps a 4 joves de la “Nueva Generación de África Negra de Sabadell y Catalunya” (africa_generation a Instagram), fundada per la primera generació de negres amb un títol de batxillerat de la ciutat després de 30 anys, i que centren el seu treball en empoderar la comunitat afrodescendent per, entre d’altres, continuar amb els seus estudis. Aquest seria l’únic moment en què persones no blanques estarien dalt d’un escenari a l’Embassa’t, davant d’un públic també blanc en la seva immensa majoria. Feminisme interseccional dut a la pràctica. Uns instants després que els últims aplaudiments es cansin, segueixo amb la sensació corporal que “Ja no tinc abdomen/ ni carn sota la pell. L’estómac no té sostre / i els ossos són ocells.” Les reflexions i “Cicatrius” que s’han escolat dins meu ressonarien durant tota la resta del festival -i més enllà.
Em refaig amb una San Miguel, nous patrocinadors del festival, i torno al Yearphone, on ja es preparen Ljubliana & The Seawolf davant una audiència plagada de monyos, camises estampades, crop-tops, xandalls vintage i jaquetes texanes amples. Aquest quartet d’actitud messiànica fa pocs mesos va llançar el seu tercer disc de llarga durada, Libra, al que dediquen gran part de la seva actuació. Vestimenta, pentinats, gesticulació i música conformen un rock místic amb aire setenter. En un principi, el públic es mostra més fred amb ells. Potser no porten prou cervesa a sobre per connectar amb la motivació dels músics. No és fins que el líder de la formació, Pol Batlle, crida “Come closer here!” repetidament, que la rigidesa dels cossos comença a desglaçarse.
A la dreta de l’escenari, baixant unes escales els assistents al festival també poden anar a sentir l’electrònica que punxa DJ Spacer al Club. Precisament, cap al final de la seva actuació Batlle es queixa que vol tocar un tema tranquil però el creuament de so que es produeix el convertirà en un “remix” involuntari. Tot i els problemes tècnics –que Solsona ja ha reconegut que caldrà solucionar– “Tiempo” és una de les cançons que més connecten amb el públic. Però Ljubliana & The Seawolf volen acabar amunt, ben amunt, i per això Batlle baixa a peu de terra i comença a donar voltes i ofegar-se amb el cable del micròfon, davant la cara de preocupació i perplexitat impagable de la tècnica de so.
El Petit de Cal Eril, Cala Vento i Joe Crepúsculo, protagonistes quan cau la nit del divendres
Després de tanta intensitat excèntrica, cal baixar les revolucions. El departament de contractació que ha elaborat el cartell ho sap, i per això recorre a un habitual del festival, que ja va tocar a la primera edició del 2009. Quan es fa fosc, El Petit de Cal Eril es disposa a tocar el seu pop-rock ingràvid a l’escenari principal, envaït per esferes de llum de color i intensitat canviants. “Veniu germans, apropeu-vos tots a mi!”. Amb la seva veu inconfusible, Joan Pons demana orelles atentes i passa del “Com puc saber el que penses, sense fer-me mal?” de l’àlbum △, als temes de L’energia fosca (Bankrobber, 2019), el disc que ha presentat aquesta primavera.
“Tu ets el vidre / Jo les gotes que hi baixen”. Lletres subtilment sensuals i detallistes que transiten del cant d’amor a la vida al ressalt de les contradiccions i passions internes, amb un so psicodèlic que balanceja l’audiència. No hi falten èxits de la discografia dels de la Segarra, com ara “Ei, sents com refila l’òliba” o “Amb tot” -que tot el públic taral·leja-, adaptades al so més synth-wave de L'energia fosca. Barrejada amb el públic, entreveig la Clara Peya. En Joan fa ganyotes i apropa les mans a la cara quan canta, en un concert cromàticament i musical molt cuidat que ha sabut transmetre l’atmosfera “Stranger Things” del darrer treball del Petit. Torno cap al Yearphone amb una sensació de calma i satisfacció estètica, però disposada a saltar amb Cala Vento.
El so contundent i les lletres costumistes del duo d’amics de l’Empordà provoquen certa addició quan comences a sentir-los a casa, però en directe et flipen amb la seva força. Balanceo (BCore Disc, 2019) és el seu tercer llarg, que nombrosos crítics consideren el millor fins el moment. Aleix Turon i Joan Delgado no necessiten res més que una guitarra elèctrica, una bateria i lletres directes per guanyar-se l’audiència, força plena de fans que -“A pesar de ti, ¡Me levanto!”- corejaven pràcticament totes les lletres, amb pogo influït durant “Isabella Cantó”.
Si entre el curt interval de temps entre concerts els assistents tenen gana, poden apropar-se a la zona de “foodtrucks” ubicada prop de l’entrada. Gent precària com la cronista està ben contenta amb el seu entrepà de casa. Tot i així, no em resisteixo a provar una de les cerveses artesanes de “Nòmada”, nou partner de l’Embassa’t.
Diuen, diuen diuen... que els amics li diuen ‘Crepu’. Porta una camisa blanca entreoberta, “pecholobo” a l’aire, i té ganes de fer festa. Joe Crepúsculo és un dels referents del pop alternatiu en castellà, i els organitzadors ja feia anys que hi anaven al darrera. Mentre ell és a l’escenari tinc la sensació d’haver-me traslladat un dissabte de festa a Malasaña. Ja passades mitjanit, el públic està encès, i no para de cantar la tornada del hit “Mi fàbrica de baile” (Escuela de Zebras, 2008) fins que Joe no torna a aparèixer a l’escenari. “Inténtalo, ¡Apaga este motor en movimiento! Mi fàbrica de baile no cabe en tu corazón pequeño”. Finalment, els loops i beats futuristes dels catalans Làsers i els finlandesos Kiasmos són els encarregats de tancar la primera nit de concerts, que també han comptat amb #ShaktiAlliance i Yila a l’escenari Club.
Migdia d’aperitiu musical i tarda familiar amb el Petit Embassa’t
Una altra de les novetats d’enguany ha estat “l’Aperitiu de l’Embassa’t”, amb una fórmula que combina gastronomia, cervesa artesana, electrònica matinera i fins i tot una “silent disco”, seguint les tendències d’oci del moment. Aquest festival també es distingeix per voler incloure els nens en la celebració de la música, i des de la seva quarta edició famílies ofereix el Petit Embassa’t, que enguany ha comptat amb 2 Princeses Barbudes, el combat d’acordions “rumbierus” d’en Joan Garriga i en Carles Belda i el taller de percussió de SolRe. L’entrada a aquest espai que s’estén de quatre a vuit del vespre, i que també compta amb concerts, jocs, tallers i zona de lactància, és gratuïta per als menors de 12 anys, però aquests han d’anar acompanyats per adults amb abonament o entrada de dia.
Carla, Germà Aire i Cariño escalfen els motors del dissabte
Després del pas dels infants pel festival, el terra de l’Embassa’t està decorat amb flors, espirals i Pikachus fets a guix. El synth-pop barrejat amb electrònica de Carla obre la tanda de concerts del vespre de dissabte. Aquest mateix juny la vigatana Carla Serrat ha publicat Kill a feeling (Great Canyon, 2019), que destaca per la seva base amb molt de groove - A.K.A. allò que se’t fica a dins i et fa ballar sinuosament.
Mentre els nens acaben el taller de percussió, Germà Aire comença a tocar les cançons agradables i volàtils de Sempre (Famèlic / Hidden Track, 2018), el nou LP que en Luca Masseroni (veus) i l’Andreu Ribas (guitarra i bateria) han elaborat amb la producció de Joan Pons. Quatre anys més tard del seu primer disc Ball del cel, els teclats han pres un major protagonisme en les melodies principals, però també el baix s’ha reforçat, donant lloc a un pop “galàctic”. Entre el públic, una mare fa moure els braços a la seva filla, que duu uns protectors auditius gairebé més grans que el cap de la nena. En directe, la veu d’en Luca sona igual de dolça que en els enregistraments. Al backstage, Joan Pons comença a muntar la bateria de Ferran Palau, que tocarà en el mateix escenari Principal.
Abans de sentir en solitari al cantant d’Anímic, els assistents al festival tenen una cita amb el “pop de barrio para la bajona” de les madrilenyes Cariño: María, Alicia i Paola; dues guitarres, teclat i percussió enllaunada. Després que els primers desafinaments es facin evidents, María acaba la primera cançó confessant: “No tengo voz, porque ayer perdí a la vez la voz y el amor”. Les declaracions de la cantant tenen tota la pinta de ser part del xou melodramàtic de la formació, però certament les lizipaínes o el gingebre que li recomanen a crits des del públic no li anirien pas malament.
“¿Dónde coño está el armario? /Ahí, ¿cómo se entra? /Ese armario está oxidado/ ¡Voy a romperle la Puerta!” Entre lletres fàcils, temes banals i ritmes repetitius, les Cariño també parlen de qüestions més importants com la sexualitat o les inseguretats quotidianes. Aquesta barreja complau al públic, que balla especialment “Llorando en la Limo” (versió del tema de C.Tangana), “Canción de Pop de Amor” i “Bisexual”.
Paral·lelament, a l’escenari Club Nara is Neus es posa darrera les taules de mescles, emmarcada pel rosa enlluernador de les pantalles hipnotitzadores del seu darrera. Més tard, el seu lloc seria ocupat per l’electro més tropical de Sonido Tupinamba, el house d’Abu Sou i Ivy Barkakati i CEE Sheppers, que els assistents al festival escoltarien en els seus viatges fisiològicament impulsats als Polyklin del costat.
Ferran Palau i Mourn, dos referents del pop oníric i el noise rock
Tornem al Principal per “Tornar a començar”. Allà, els colors primaris de la vestimenta de Ferran Palau ja criden l’atenció dels i les poques que encara no estan acostumats a l’estil identificador del cantant i guitarra d’Anímic. Precisament un color, Blanc (Halley Records, 2018), és el títol del tercer disc en solitari de Palau. Entre cançó i cançó, amb ironia, comenta que precisament a la pista coberta d’atletisme que tenen al costat és on es va donar el famós empat de l’assemblea extraordinària de les CUP per votar si donaven suport o no a la investidura de Mas. “Això que em portes /Em fa sentir tan bé / Que només m'importa/ Que demà me'n portis més...” Què destacar del so d’en Ferran, més enllà de les seves lletres? El ‘pim’ hipnotitzant que li dona aquest aire “metafísic” o “espacial” a les cançons i que fa, a la percussió, en Joan Pons.
Arribem a l’equador del dissabte, i també arriben dos dels directes més esperats: primer el so post-punk de les guitarres noise de MOURN i després l’energia festiva de Novedades Carminha, indubtables protagonistes de l’edició d’enguany.
Samarreta de Berri Txarrak, Converse vermelles, cabells despentinats i color negre predominant. Amb prou feines tenen vint anys i, dels seus inicis al Maresme, ja han tocat a mig món – inclòs el prestigiós Pitchfork Music Festival. “Gertrudis, Get Through this!”. Carla Pérez, Jazz Rodríguez, Antonio Postius i Leia Rodríguez estan còmodes dalt de l’escenari, on poden descarregar tota l’energia grunge que desprenen. Les Mourn avui estan d’aniversari, perquè fa un any van publicar Sorpresa família el seu tercer àlbum d’estudi. Crida l’atenció com la Jazz oscil·la de la potència dels crits de cançons com “Fun at the Geysers” i els “gràcies” a mitja veu.
Ja és de nit però entre el públic hi ha gent que encara no s’ha tret les ulleres de sol. La Carla s’enrotlla si agafa el micro: “He vist a molta gent que anava a la meva classe!”. El look de rebel·lia teen recorda a l’estil de The Runaways o Sonic Youth. “Ara tocarem una que ja estem fins al cony de tocar. Bah, és broma”. D’aquesta manera introdueixen “Otitis”, que el 2014 Pitchfork Media va qualificar com “les millors cançons d’una banda debutant”. Tot i que el públic canta els temes, no exterioritza el seu entusiasme en forma de moviment.
L’Embassa’t acaba ballant amb Novedades Carminha i Delaporte
Del noise rock, a la fusió de ritmes que caracteritza Ultraligero (Ernie Records, 2019), el darrer àlbum de Novedades Carminha. Amb l’escandalós efecte d’un cavall, la banda gallega de Carlos Pereiro, Adrián Díaz “Jarri”, Xavi G. Pereiro i Anxo Rodríguez dona inici a un concert en què fan ballar el públic amb tota mena de músiques. Des dels seus orígens més garage, van saltant amb perícia del funk de ‘Yo te quiero igual’, a la base cumbiera de ‘A Santiago voy’, passant pel so més trap de ‘Ya no te veo’ o el pop de ‘Antigua pero moderna’. Durant tota l’estona que els de Santiago estan sobre l’escenari, l’ambient és una festa.
Després de tanta adrenalina, arriba l’electro pop oníric dels francesos Kazy Lambist, i tothom recupera les formes i l’elegància. Alguns problemes tècnics sobre l’escenari dificulten l’arrencada del concert, però des de “Love song” tot comença a fluir d’una forma més sensual. Aquesta formació de Monpellier amb només un LP acumula ja més d’un milió d’oients mensuals a Spotify. Tots tres integrants de la banda tenen un posat prou formal i sofisticat, que pot tirar endarrere si no hi estàs acostumat, però quan tanques els ulls i et deixes portar pel beat i la veu suau de “Headson” entens perquè tenen tant èxit.
L’Embassa’t 2019 continua amb la música electrònica fins al final. Ja de matinada, és el torn de Delaporte, el duo d’electro madrileny que va irrompre a les llistes dels més escoltats quan ‘Fama A Bailar’ va decidir emprar “Un jardín” com a sintonia d’entrada. Amb un vestit verd fluorescent i sense parar de saltar, la cantant Sandra Dellaporte i Sergi Salvi tenien a bona part del públic entregat, mentre tots dos amb els sintetitzadors, drum-machines, seqüenciadors i tota mena de joguines que tenien a la taula de mescles. Finalment, Tilt! és el DJ seleccionat per tancar dos dies de música rebentant pistes, llençant hams com “Let’s Dance” de David Bowie per tal d’evitar que els assistents tornin a la calma de casa.
