Juan Luis Guerra

Diem que una cosa és ageneracional quan és capaç d’unir persones que, en principi, creiem que no quadrarien. Però això no és una definició acadèmica. És música. Parlem doncs de tradicions, de sensacions, o de records. Recordo de petita anar al cotxe mentre els meus pares escoltaven els Beatles, Alaska i aprendre "Quisiera ser un pez". El del passat dilluns al concert de Juan Luis Guerra va ser això mateix: records, tradició, molt de ball i aquesta picada d’ullet política -a Venezuela- característica del cantant dominicà.

Més de 12 mil consagrats al Sant Jordi demostraven dues coses: que la bachata, la salsa, el merengue... la música llatina no és (només) el que escoltem a les discoteques. I que mai seràs massa gran ni massa jove per cantar -i ballar- "Ojalá que llueva café", "Kitipun" -de l’últim àlbum- o la famosa "Bilirubina".

Amb un Palau nerviós, i és que el dominicà no trepitjava Barcelona des del 2015, i ja ballant, el concert començava amb un tema del seu darrer àlbum Literal (Universal Music Latin), publicat el maig del 2019, "I love you more". Un disc on el músic continua reinventant-se després de més de 30 anys de carrera amb nous sons i sintetitzadors que intenten aproximar-se als joves, sense perdre la seva essència i, sobretot, el romanticisme que desprèn.

Un imaginari on l’amor és el protagonista, el cantant, a cop de maluc, va contagiar i traslladar-nos això mateix: la passió. Des de la seva senzillesa i, acompanyat de la també renovada versió del seu grup 4:40, el concert, que s’emmarcava a la gira internacional Literal, va omplir Barcelona de ritmes llatins. Però els hits no van trigar gaire a aparèixer. Diego Torres va acompanyar el cantant per "Ojalá que llueva cafè". Seguides de "Como yo" i la del nou disc, "Kitipun". Quan va ser el torn de "Woman del Callao" i la "Bilirrubina" els fidels de Juan Luis, ja fluïen entre la salsa, les bachatas i uns focus de colors que transmetien i aguantaven aquest aire dominicà, llatí.

Més que zenit, que no va decaure en cap moment, arribaven les últimes cançons. "Visa para un sueño", "Bachata en Fukoka", i... "Quisiera ser pez", demostrant que, per la bona música, no passa el temps, sinó que es deté. En Guerra va aconseguir fer del Palau, una pista de ball. Autèntica màgia.