Lágrimas de sangre

'Lágrimas de sangre ha vuelto' i davant seu, un Sant Jordi Club quasi ple. Després de molts anys fent-se un espai dins el panorama musical català, el grup de rap maresmenc començava la presentació del seu últim disc, Vértigo (Vértigo Records, 2019), en un dels escenaris amb més capacitat del país. Entre el públic, gent de tot tipus d’edat; dalt de l’escenari, tres cantants, un DJ i un músic encarregat de tocar la guitarra, el baix i el teclat.

“Si alguna vez nos fuimos” i “Vértigo” van estrenar la nit amb força i energia, una carta de presentació que deixava clara la petjada que volien deixar marcada. “Salsa Boloñesa” i “Saber quién soy” van mostrar una cara més positiva que convidava a gaudir sense barrots. Una faceta més personal del grup que va saber mostrar-se propera i que, en el cas de les dues últimes, va ser transmesa des d’uns ritmes més festius i alegres.

‘Si yo digo piedra y papel, dirás…’ i la gent respon ‘tabaco!’. “Te conozco bien” ha estat sempre una de les cançons més estimades del grup i el públic va saber respondre com cal a la seva lletra. Amb tot, obviant moments com l’esmentat anteriorment, els espectadors van semblar mig adormits durant el transcurs del concert. Així com la banda trepitjava amb força i vivia cada una de les seves melodies com si fos l’última, semblava que el públic estigués mig cohibit o, almenys, sense ganes de cridar.

Moment de solemnitat quan Lágrimas de sangre va donar pas a les col·laboracions i, sense cap músic dalt de l’escenari, va començar a sonar Valtònyc amb “Valtonyc 15/11/18”. Gent amb el puny alçat i un dels cantants avisant finalment: ‘El feixisme avança si no se’l combat’. Era el moment d’introduir la música combativa tan arrelada a la banda. EAM, el grup teloner, va pujar a l’escenari i amb “Guerra mental (Societat d’algun troll)” va emprendre el discurs polític de l’espectacle. Altra vegada, el públic semblava desconnectat, una sensació que va anar-se repetint, normalment, a les cançons més marcades per ritmes rap més clàssics i hardcores.

Les col·laboracions no van aturar-se i, seguidament, va pujar Adala per interpretar “Gira la moneda”, una crítica a les vàries problemàtiques actuals que viu Barcelona: la gentrificació, els preus abusius de lloguer i els desnonaments. Vito també va apuntar-se a la festa amb “Nuestras soledades”, de ritmes més tranquils i lletra més profunda, i Autèntic Home Llúdriga va posar el seu granet de sorra amb “Tant per fer”, on els objectius assolits donen felicitat i els projectes nous, esperança.

‘La gent espera que et sequis les llàgrimes i segueixis endavant’ deia Microbio després de parlar sobre la pèrdua de persones del teu voltant. Eren les paraules que marcarien la transició cap a “Meteoritos”, un tema de tonalitats més íntimes i incòmodes que serien ràpidament oblidades pels ritmes de “Cuando sale el sol”, sens dubte, la cançó més corejada de la nit.

A partir d’aquest moment començarien unes grans barreges de cançons que agruparien el repertori dels dos discos anteriors: Si uno no se rinde (Kasba Music, 2015) i Viridarquia (Kasba Music, 2016). Finalment, i amb la gent ja animada gràcies als recordatoris, sonava “Voy a celebrarlo”, una de les més esperades de la nit.

Lágrimas de sangre acabava amb “Blancs Wu-Tank” un concert marcat per una progressiva i lenta pujada per part del públic. Un públic que tot i anar a un concert de rap, no responia a les cançons del gènere en qüestió. No obstant això, un espectacle que, des de l’escenari, transmetia una força i energia envejables i que celebrava sense cap mena de màscara l’arribada del seu últim elapé.