L'Últim Indi

L'any passat, Eduard Costa sorprenia a tots els seguidors d'Els Amics de les Arts anunciant que deixava el grup per iniciar un projecte en solitari. Un projecte que acaba de veure la llum i que en el primer concert de presentació -al festival Strenes- ja ens deixava clar que suposa un trencament total amb la seva trajectòria anterior.

Si algú entrava al Teatre Municipal de Girona cridat únicament pel seu passat amb els Amics, possiblement s'enduria una decepció. El músic s'endinsa ara en un univers radicalment oposat, on la mística pren tot el protagonisme amb unes cançons críptiques, d'arrel filosòfica i molt més reflexives. Unes cançons molt menys corejables del que ens tenia acostumat amb Els Amics, sense tornades enganxoses, positives i fàcils de digerir.

Ara ens presenta un directe molt més intens i introspectiu, on la natura hi juga un paper protagonista. Un directe impensable per grans festivals i, encara menys, per festes majors i que s'entén, només, en l'intimitat d'un teatre o auditori. Un gir arriscat i atrevit, que l'allunya del seu passat i el situa en una nova òrbita.

"Durant aquesta estona plegats celebrarem aquest ritual que és la música" ens prometia només començar. "Desitgem que s'obrin els cors i ho passeu tan bé com nosaltres", continuava. Acompanyat d'una banda solvent, amb protagonisme de les percussions i una coral que hi donava força, ens presentava un espectacle complet i perfectament treballat.

Ens portava per sonoritats tribals -"Els tambors" o "Foc"- i ens regalava moments intimistes de gran bellesa visual. Era el cas de "L'Espigó", interpretada gairebé a capella, sense coral i amb tots els músics envoltant el cantant. Un format que mantenia a "L'home peix", quan ens convidava a tancar els ulls  i imaginar-nos el teatre com un gran mar on submergir-nos.

També ens deixava moments lluminosos, com amb "L'arbre blanc"o "Muntanya blanca", al llarg d'un concert que trobava el suport total del públic; que des del primer minut s'havia submergit en l'univers de Costa i no en volia sortir. Les catorze cançons del disc, però, avançaven ràpid i quan feia poc més d'una hora de l'inici el cantant ja ens anunciava que només en quedava una: la que dóna nom al projecte.

Pels bisos es guardava una última sorpresa, en forma de "La sorra del desert" -el seu primer single- interpretada en acústic i 'en versió surfera' des de la platea del teatre, amb les llums obertes i el públic dempeus.