És dimecres i el Paral·lel de Barcelona llueix menys que de costum. És una nit de tardor qualsevol, fora dels marges del cap de setmana, i l'activitat es presenta reduïda. Poca gent passeja pels carrers més que els habituals rondaires. Els bars, els locals i les sales són custodis d'un aforament prou baix i, a la carretera, els vehicles bomben líquids, fluint per l'artèria amunt i avall, al ritme dels semàfors i no de la congestió. Malgrat això, aquesta zona de la ciutat mai s'apaga i hi trobem un punt on s'amunteguen un grup de persones esperant un esdeveniment: l'actuació de Martha Reeves & the Vandellas al ventre de la Sala Barts.
Emmarcat dins del Festival Mil·leni, el famós trio ve a la ciutat mostrant l'experiència adquirida després de tants anys de directes. El llindar de llur carrera musical començà al voltant del 1957 i, encara ara, amb més de 70 anys al damunt, les tres muses pugen als escenaris amb prou combustible per fer –si fos el cas– fins a dos concerts seguits.
Elles ara són davant del públic. Tenen una presència contundent i molt serena, però molt càlida i propera. La veu de Martha Reeves, dolça i una mica tremolosa, presenta els músics que l'acompanyen demanant-los un solo com salutació. Les barreres entre les artistes i el públic estan trencades: es dirigeixen cap a la gent amb la normalitat d'una conversa de carrer i parlen entre elles, amb els músics i fins i tot amb tècnic de llums.
Martha Reeves, fa una llarga introducció de cada cançó explicant els seus orígens i les curiositats que les envolten, així com els autors i els intèrprets que les han donat vida fins a aquest moment. Ho fa amb una veu que no té res a veure amb el canó sonor que surt d'entre els seus llavis quan canta.
El concert passa ràpidament a ser una festa on tothom balla al ritme del soul i el motown, que les tres cantants han portat aquesta nit, juntament amb el de la pandereta –que Reeves no té intenció d'abandonar-.
A cert punt, la cantant principal anuncia que vol fer un petit homenatge a la seva estimada Aretha Franklin i demana per això la inesperada participació de Ruth Lorenzo, que puja contenta ovacionant a les protagonistes de la nit. Totes plegades canten versions d'Aretha entre els quals es troba l'exitosa "Respect". Després de la seva aparició, Lorenzo baixa de l'escenari provocant una allau d'aplaudiments i crits.
Avança el concert. S'han sentit els noms de grans icones de la música, aquells que han marcat a The Vandellas i han influït en el seu desenvolupament. Ara, sense abandonar la teatralitat del seu discurs, Reeves demana un 'toast' per tots ells i ho fa amb aigua, mostrant així una mica d'esgotament físic. Però poc importa el cansament per a elles tres; encara no han tocat l'aclamada "Dancing on the Streets" i aquesta requereix uns mínims elevats d'energia. Aquesta és la cançó escollida pel grup per donar fi al concert i la interpreten com es mereix. Però no és l'última que tenen preparada per acomiadar-se. Encara fan un popurri de versions entre les quals es troba "I Can't Help Myself".
Martha Reeves & the Vandellas abandonen definitivament l'escenari a ritme de la recurrent "Dancing on the Streets" -els músics l'han agafada com a late motiv d'aquesta última part de la nit- i ho fan demostrant tot l'amor i proximitat que tenen vers el seu públic. Després d'aquesta última actuació, es pot arribar a la conclusió que tindrem encara directes d'aquestes referents del motown per molts anys.