Miguel Poveda

La grandiositat del Liceu enamora al més experimentat dels artistes. Ho deia Miguel Poveda, aquest divendres, davant un pati de butaques ple a vessar: des que va presentar Enlorquecido (Universal Music, 2018) al teatre barceloní “somiava amb aquestes làmpades”. I el Festival Mil·lenni li ha tornat a permetre somiar, a ell i al seu públic. A somiar en el que per a alguns podria semblar impossible, en convertir els poemes de Federico García Lorca en partitures per conèixer la seva vida a través de la música. Per començar, imatges del poeta al seu darrere i de la gola li surten els versos “quiero dormir un rato, un rato, un minuto, un siglo, pero que todos sepan que no he muerto”.

El concert és un recorregut per la vida del cèlebre andalús, un “ser que adora” per ser exemple de “llibertat”. S’emociona ell i emociona al públic: “vaya voz tiene, ¡es un grande!”, diuen des d’una tribuna a la vora de l’escenari. I és que des de la seva veu ha aconseguit ressuscitar totes les versions de Lorca, des de l'entusiasta fins a l’obsessionat per la mort. En un viatge per diversos estils partint sempre del flamenc i convivint amb la cobla i la cançó popular, el ‘cantaor’ fa de l’espectacle una autèntica muntanya russa d’emocions i sentiments. Els crits del públic durant tota l’actuació trencaran l’atmosfera solemne del Liceu, creant-se una connexió indubtable amb l’artista.

La mateixa que es respira entre Poveda i la seva banda, amb els acompanyants de sempre i algunes noves incorporacions. Diu ell que Lorca està més vigent que mai, fins al punt de fer plorar una dona que el sent al Liceu en ple 2018 amb el seu "¡Ay, voz secreta del amor oscuro!" i la música del mestre Joan Albert Amargós (al piano) o Jesús Guerrero, a la guitarra. És impressionant veure com encaixa tot sobre l’escenari: Poveda, els músics i l’essència de Lorca; així com les col·laboracions triades per l’artista amb Alba Carmona i la seva ‘Plaça del Diamant’. 

Però la gent no embogeix fins que no arriba el seu ‘cante’ més representatiu, en un gir de l’espectacle que el porta -com diuen entre el públic- a “lo suyo”. Sense més acompanyament que la guitarra i els palmers, ha aconseguit aixecar a tot el públic amb un popurri flamenc de tarantes, guajiras, tangos, alegries o bulerias. Per acabar, el Liceu torna a ser testimoni dels seus somnis futurs, amb una mostra del seu nou treball, que dedicarà als 30 anys que porta en la música.