Snarky Puppy i Pat Metheny

El divendres i dissabte passats, vaig tenir l’honor de presenciar els dos concerts inaugurals de la 50a edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
Els artistes en qüestió, Snarky Puppy a la Sala BARTS divendres al vespre, i Pat Metheny al Teatre Grec (que ha pactat uns quants concerts conjunts amb el Voll-Damm en commemoració del 50è aniversari) la nit del dissabte.

Com a músic i com a aficionat, ja de normal em costa expressar de forma coherent i ordenada les meves sensacions i opinions sobre concerts o àlbums. De que parlo? Tinc coneixements tècnics i teòrics, però ni de conya suficients per a analitzar aquests aspectes en una actuació a temps real. M’enduc una llibreteta i vaig anotant tots els temes que sonen, limitant-me a descriure les dinàmiques de l’actuació, per després acabar publicant una cosa que més que una ressenya s’assembla més a un “setlist” amb aires de grandesa?
No em sembla que això tingui gaire interès de cara al lector –per a mi no en té generalment- i requereix d’una actitud atenta

Cada cop que m’hi paro a pensar, més m’adono de com de relatives i personals poden ser les conclusions i opinions que un es forma respecte a cada espectacle, a cada experiència. Així doncs, del que m’agradaria parlar avui és d’actitud. De com un gènere que alguns puristes i molts ignorants porten dècades predicant-ne el final, és un dels que en realitat ha demostrat ser més capaç de reinventar-se i evolucionar durant els més de 100 anys d’història que ja acumula.

Tu entraves al concert de Snarky Puppy el divendres, una estona abans de les 9, la hora prevista per a començar, i ja t’adonaves que l’ambient que s’hi respirava no era l’habitual d’un concert de Jazz. Una mitjana d’edat baixa, al voltant dels 25 anys (perquè si alguna cosa sí que s’ha d’acceptar, és que la franja d’edat habitual en espectacles d’aquest gènere és força més elevada). Els nervis es noten, hi ha gent que porta molt de temps esperant aquest dia, ja que els de New York només havien passat per Barcelona feia 2 anys, en el marc del Festival Cruïlla, i passant una mica desapercebuts. Aquest cop són les estrelles absolutes de la nit i ho demostren només d’encetar les primeres notes una mica més tard de l’horari previst.

Us podria explicar que l’energia, passió i professionalitat que transmeten tots i cadascun dels membres d’aquesta banda és admirable (una aura que es troba a faltar en molts altres projectes) on l’equilibri entre elaboració i simplicitat casen de forma perfecte, o de l’entusiasme i elegància de Michael League al tocar, dirigir i comunicar-se amb el públic en un castellà que ja els hi agradaria a molts guiris.

Son moltes coses i poques línies per a poder-les detallar totes, però ja callo sobre aquest concert amb un detall important. Quan és l’últim cop que vau veure i sentir a una massa de gent considerable ballar en un concert de jazz, o cantar de memòria múltiples melodies i solos, considerablement més densos i complicats que les tonades senzilletes de tants temes dissenyats amb la pura intenció d’enganxar-se al teu cervell?

Dit això, passem al dissabte.

Nomes d’entrar als jardins del Grec, ja se sap perfectament que l’ambient d’aquesta nit va per una altre banda. Unes cadires més còmodes del que aparenten es van omplint fins a no deixar ni un seient lliure, tot esperant a que el mestre de cerimònies per a la nit faci acte de presència. Una veu en off anuncia l’inici imminent del concert, i el director del festival surt per a recordar-nos que està explícitament prohibit per petició de l’artista realitzar qualsevol tipus d’enregistrament de l’espectacle. Alguna gent murmura alguna queixa, però vist en perspectiva, sembla una petició sincera i pensada per al benefici del públic més que de l’artista mateix, perquè el que estem a punt d’escoltar és una d’aquelles experiències que passen pocs cops a la vida.

Es fa una mica de pregar, però després d’uns 10 minuts extra d’espera, les llums s’apaguen i Pat Metheny apareix tot sol a l’escenari, amb un somriure tímid i saludant austerament, per després asseure’s a una cadira situada al bell mig del semicercle majestuós que formen el piano, el contrabaix i la bateria que l’acompanyaran més endavant. Per iniciar el ritual del que tots formarem part durant les següents dues hores (i una mica més) els primers minuts consisteixen en una peça escrita específicament per al seu instrument icònic, el Pikasso, un instrument creat específicament per a alguns dels seus treballs que consisteix en un entramat de diverses guitarres (si es que podem dir-ne així) que ell toca i combina amb una elegància i passió difícils de descriure.

Passen els minuts, i a mida que la peça avança, la banda que l’acompanya fa acte de presència, amb Gwilym Simcock al piano, Linda May Han Oh al contrabaix i Antonio Sánchez a la bateria. I comença la veritable màgia.

No conec en detall el catàleg de Pat Metheny com per detallar quins temes va o no va interpretar, si bé és cert que ell mateix ens comentava que en aquesta gira estava tornant a reexplorar algunes de les seves obres més antigues. A mi, sincerament, m’és igual, perquè cada peça, coneguda o no, es converteix en un calidoscopi de textures i converses instrumentals, que s’entrellacen per demostrar com la música a vegades no necessita ni paraules per a dir tant i tant.

Si bé és cert que en diversos moments de l’actuació uns sorolls força molestos embrutaven alguns moments que, de no ser per això, podrien tranquil·lament categoritzar-se com a experiències espirituals, això no impedeix que cap dels 4 músics davant nostre es llueixin en cada tema, cada compàs, cada nota, cada cop.

Després de molta estona de música, un Pat Metheny a qui se li pot veure encara un somriure gravat a la cara, concedeix diversos bisos, destacant especialment un conjunt de 4, tres dels quals interpreta individualment amb cadascun dels altres músics de la banda i un que finalment interpreta ell sol, abans de tornar a oferir una ronda final de bisos que tanca un concert amb flaire de ritual, que ha envaït la nit al Teatre Grec, i ens recorda que la vella escola del Jazz també té encara moltes coses a dir.