Viña Rock

Hi ha un lloc enmig de La Manxa, on un grup madrileny pot reclamar el dret a decidir i rebre una ovació sonada. Un lloc on milers de persones poden esclatar a crits de 'Llibertat presos polítics' durant un apoteòsic concert de Zoo amb la naturalitat més absoluta. Un lloc on banderes de tots els pobles de l'Estat es poden barrejar amb banderes republicanes al crit de 'No passarán'. Un lloc on l'Espanya republicana, d'esquerres, oberta i plurinacional es deixa sentir amb força durant quatre dies. Aquest lloc té un nom i és el festival Viña Rock.

Enmig dels camps castellans s'alça el festival més multitudinari de l'Estat Espanyol. Un festival per on passen cada any 200.000 espectadors que alteren durant uns dies la tranquil·litat del petit municipi de Villarobledo, de poc més de 25.000 habitants. Enguany, el festival començava amb una festa inaugural que tenia La Pegatina com a caps de cartell i seguia amb tres dies de concerts en què passarien pel recinte prop d'un centenar de grups.

Si no hi heu anat mai, el primer que heu de saber és que el festival es podria resumir com una gran invasió catalana del territori manxec. Una invasió que comença dalt de l'escenari, amb desenes de grups provinents dels Països Catalans. Els maresmencs Lágrimas de Sangre eren uns dels primers en posar potes enlaire el festival. 'Si jo dic ou, tu dius gallina' cridaven des de l'escenari mentre Villarobledo esclatava al crit de 'Gallina'. La banda prenia el relleu a Mafalda, que minuts abans hi havien dut el seu clam feminista mentre el públic tot just començava a entrar al recinte.

En altres escenaris, el reggae de Koers, el rock d'Smoking Souls o el punk de Crim també mantenien l'accent català del festival; que seguia el divendres amb els concerts de Buhos i Zoo a l'escenari principal i Suu, El Diluvi o Adala en els secundaris. Dissabte, en canvi, era el torn de Xavi Sarrià, que combinava els últims senzills publicats amb clàssics d'Obrint Pas ideals per encendre el recinte ja a primera hora de la tarda. I, si Xavi Sarrià obria el dia, Roba Estesa el tancaven, amb un concert 'after hours' a l'escenari Smoking que servia per posar punt i final a quatre dies de festival.

Un altre element clau del festival és la diversitat musical, que es fa evident només fent un primer cop d'ull al cartell. Una mostra clara la trobàvem dijous al vespre. Rozalén debutava al festival tot celebrant que 'una mujer cantautora se ha colado en el Viña Rock y esto mola mucho'. La manxega oferia un concert majestuós en què treia tota la seva potència vocal i la seva força escènica per demostrar que la cançó d'autor pot tenir un espai a l'escenari principal a les 10 de la nit. Baixava de l'escenari i, a l'escenari contigü, començava a sonar l'ska festiu i enèrgic de Talco. Canvi de registre absolut, però el mateix públic que s'emocionava amb el directe de Rozalén, ara ballava entregat les cançons dels italians. Poc després, la nit seguia amb el rap d'SFDK i un dels referents del punk rock a l'estat com ho són els asturians Desakato. Els escenaris secundaris mantenien l'aposta eclèctica, amb espais destinats al rap, al reggae i al rock dur, amb picades d'ullet a la música més comercial a través de noms com Beret.

Si parlem de grups, però, hi ha un parell de noms que mereixen menció a part. Un d'ells és Boikot, que la nit del divendres van provocar una autèntica catarsi. Amb la incorporació de Julio Maloa (La Raíz) els madrilenys han crescut i ens presentaven un directe trepidant, que no donava temps de descans i que deixava en un segon pla un dels grans reclams de l'edició d'enguany del festival, uns Berri Txarrak que a la mateixa hora duien la seva gira de comiat en un l'escenari Villarobledo que no podia competir contra la banda madrilenya.

I, evidentment, no ens oblidem del gran concert del festival. Un concert que podem situar en un univers paral·lel i que va trencar tots els registres. Si dissabte a partir de mitjanit a algú se li va acudir fer un tomb per la zona de tendes, segur que es devia trobar amb un escenari desèrtic, gairebé postapocalíptic. I és que segurament el 100% del públic del festival era dins el recinte de concerts. Primer, perquè a l'escenari Madrid Salvaje s'hi podia gaudir del retorn d'una de les grans bandes de rap del moment -Los Chikos del Maiz-; però, sobretot, perquè sobre l'escenari Negrita hi teníem ni menys ni menys que Ska-P.

Podeu estar convençuts que el recinte que acull els concerts principals del festival és enorme, pensat per acollir més de 50.000 persones de forma simultània. Doncs us juro que es va quedar petit. Els de Vallecas tiraven de clàssics i ja a la segona cançó feien esclatar el públic amb "El gato López". Aviat sonava també "Cannabis" i el Viña Rock es convertia en un polvorí que la banda alimentava llançant-hi tot el combustible possible. Porten 25 anys als escenaris, però Ska-P segueixen impassibles al pas del temps i es situaven a anys llum de qualsevol altre grup dels que els havia precedit.